El proper dijous 24 de novembre a les 20h tindrà lloc a la galeria H2O la presentació del llibre «A room in Iceland» d’Isabel Codina. L’acte comptarà amb la participació de l’autora i del fotògraf i editor Ignasi López.
«A room in Iceland» és una història autobiogràfica, on paisatge, memòria i amistat es combinen per donar sentit al relat. Tracta sobre el retrobament entre amics a través d’un viatge postergar durant més de 25 anys.
El viatge va començar l’any 1988, quan l’autora va anar a estudiar a la Jan van Eyck Akademie de Maastricht. Allà va conèixer un grup d’islandesos que solien anar a la casa. Cantaven junts cançons islandeses i ella era l’únic públic que tenien als assaigs. Li explicaven històries sobre el seu país: els cavalls i les ovelles, el Thorrablód, les sagues, els llargs hiverns sense sol.
Sabia que en algun moment de la seva vida aniria a Islàndia. Per a ella era un país molt conegut a través de les històries que escoltava dels seus companys, una terra explicada, imaginada en el seu cap, com una terra promesa. I aquest viatge va arribar finalment l’any 2015. Aquell estiu impulsivament Codina va decidir anar a Islàndia i visitar aquells indrets que li havien estat explicats temps enrere. La seva idea era fer un llibre de paisatge islandès, però sorprenentment, no va fer massa fotografies d’aquells llocs que coneixia sobretot pels relats i carregats d’intensos sentiments. Era un paisatge conegut per històries i sentiments més que per imatges i quan aquell paisatge es mostrava davant la seva càmera, li resultava difícil d’interpretar. I, per sobre de tot, alguns dels amics a través dels quals
el va conèixer, ja no hi eren.
En tornar del viatge, va començar a buscar en una caixa de fusta i va trobar cartes, postals i fotografies que li havien enviat els Jan van Eyck’ers els anys següents a la seva estada a l’escola. Aquestes van ser les pistes per reconstruir la seva història. Les cartes que anava llegint, li anaven recordant el seu passat i alhora li descobrien el futur. La història s’anava lligant a poc a poc i tot adquiria sentit: el viatge, la retrobada amb la gent, el llibre.
Va trobar a les cartes i postals el seu futur escrit. Quan les cartes li van arribar als anys 90, no era conscient de les connexions que s’establien entre la gent i el paisatge, però amb el pas dels anys aquesta connexió era evident.
Data: Jueves 24 de noveembre de 2016
Horari: A les 20h
Lloc: Galería H2O, C/ Verdi 152, 08012 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
La mostra, composta per 78 fotografies en blanc i negre i gelatina de plata, realitza un recorregut per tota la seva carrera des dels inicis en la dècada dels anys 50, amb Ramon Masats com a mentor, fins als seus últims treballs, quan abandona la professió el 1985, en desacord amb l’estil groc que s’havia imposat a la professió. Poc després, Joana, amb el seu marit Jean Michel, va obrir el restaurant Ca Na Joana a Eivissa, considerat un dels millors de les Illes.
La mort i el dolor sempre esperen en les ombres, esperant a saltar com un ressort ferint a aquell a qui persegueixen. ‘Imposible olvidar’ està realitzat des del dolor i la ràbia que corroeix. L’any 2004 la família Aristregui/Beraza va tenir la desgràcia de sofrir la pèrdua d’un dels seus integrants a causa de la violència de gènere. Després de diversos intents fallits de tractar aquest tema tan delicat tant per al públic com per a la família, neix aquesta sèrie. El recorregut pels records de l’artista, així com els elements físics que componen el context en el qual es va produir formen el cos d’imatges. El dolor d’aquestes imatges no és un dolor sobtat que et travessa, és un dolor que acompanya dia a dia. Al moment en el qual succeeixen els fets s’apodera la pena i la tristesa. Amb els anys queda la ràbia, ràbia cap a totes aquelles persones que imposen la violència com a forma de control, sigui el que sigui. La violència no és una eina que hagi de ser usada a la lleugera. «Las rosas nunca mueren» és un cant contra la violència, nascut des del dolor de la pèrdua.
Panete lleva años recorriendo países del Este europeo realizando fotografías de bloques anodinos de hormigón, construcciones nada atractivas que sin embargo atrapaban su mirada. En sus fotografías los edificios o las casas adquieren una presencia casi escultórica en la estela de las tipologías de los Becher, eludiendo las presencias de los habitantes, subrayando más que una estética de la “minimalización”, una suerte de tonalidad espectral.
Aquest treball tracta el tema de la identitat humana, a partir del muntatge d’una mena de «gran hermano» que permet donar curs al cert punt voyeurista que tots portem a dins i satisfer aquesta curiositat inevitable que sentim pels altres mitjançant la descripció física del contingut dels calaixos i la subjectiva de la manera de comportar-se del propietari a partir dels objectes que posseeix i de la manera en què els disposa.
L’any 2010, la Fundació Vila Casas adquireix un conjunt rellevant d’obres del fotògraf Agustí Centelles que formaven part del llegat que l’autor cedí en vida als seus fills. Un total de 110 fotografies vintage que recullen escenes de la Guerra Civil Espanyola, tiratges originals de la dècada dels setanta, i trenta-cinc obres R-print de la mateixa col·lecció, integren la present exposició. Poc abans de la caiguda de Barcelona, l’any 1939, Centelles s’exilià a França on enregistraria el drama dels presoners del camp on va ser empresonat. Més tard, perseguit per la Gestapo es veu obligat a sortir del país deixant, a mans d’uns camperols, una maleta amb 4.000 negatius que no recuperaria fins arribada la democràcia, moment en el qual s’iniciaria el seu merescut reconeixement.
La galería Barcelona Visions, inaugura el próximo martes 8 de noviembre de 2016, a las 19:30h, la exposición fotográfica «PRODUCTO AMATEUR. 5 series fotográficas», del fotógrafo Joan Teixidor. La exposición se podrá disfrutar desde el noviembre al 31 de diciembre de 2016.
«La vejez de Narciso» es una colección de retratos sobre ágatas negras utilizando el mismo proceso fotográfico que el colodión húmedo (Agatotípias). Retratos que se funden sobre piedras negras, que hablan de la ausencia y de la esencia. Un trabajo inspirado en el poema de Enrique Lihn. Todas las piezas de la exposición se caracterizan por su formato intimista.