Estaríem equivocats si penséssim que els fotoreporters són homes i dones allunyats del món normal, bojos pel risc incontrolat, àvids de notícies sensacionalistes. D’aquests n’hi ha, evidentment; però la majoria escolten els batecs d’un món ignorat on les guerres enriqueixen una minoria i els drets de les persones es trepitgen sistemàticament i no mereixen els titulars de la premsa còmoda ni tampoc la reunió d’una “comissió d’experts”. Perquè hi ha guerres i conflictes de primera classe i n’hi ha que els països desenvolupats els giren la cara com si no existissin. Gervasio Sánchez i, com ell, tants fotoperiodistes exerceix el dret a la llibertat d’expressió fins a les últimes conseqüències on el límit entre el perill i la seguretat és molt imprecís. Gervasio respecta el dret a la intimitat de les víctimes i s’hi implica amb la distància que exigeix l’equilibri personal. Per mitjà dels seus treballs fotogràfics denuncia al món sencer com viuen, com senten i es relacionen, i com moren els ciutadans de Sierra Leone, d’Afganistan, d’Iraq i de territoris del planeta on la guerra i la devastació, la tortura i el genocidi són la norma de conducta dels que no en tenen; d’aquells llocs del món on la píldora de la democràcia vol imposar-se per la força de les armes.
Gervasio és rigorosament puntual. Malgrat la distància, contesta els correus electrònics amb una eficàcia absoluta perquè sap que el seu testimoni depèn d’un instant que és irrepetible i aprofita la sensibilitat de certes institucions i d’alguna premsa escrita que, al marge de les vendes que els seus reportatges puguin donar a l’empresa del rotatiu, tenen la valentia de situar els treballs de Gervasio al costat d’un article glamorós en què es fan explícites les vergonyes dels més rics i l’ostentació dels poderosos. I el lector -que sap discernir- queda atrapat per les paraules i les imatges del periodista Gervasio Sánchez. Confessa amargament que la premsa ha renunciat al paper social que li correspon i diu que avui és moda un periodisme superficial i acrític. Que, sobretot, els reportatges de denúncia no molestin els anuncis de publicitat de la pàgina del costat! I, en canvi, ningú, des del punt de vista de la investigació periodística, no treballa sobre els grans problemes del món d’avui, com són la immigració il·legal, les màfies que la controlen i el canvi social que significa l’arribada d’homes i dones d’altres cultures.
Mentre enfoca l’objectiu, sent en el més profund el dolor de les víctimes que moriran i quedaran immortalitzades en la seva obra, i de vegades la vista se li ennuvola perquè no ha pogut concentrar-se davant de la magnitud del drama. I renuncia a disparar la càmera. Els nens i les nenes mutilats de Sierra Leone avui són els seus fills i Gervasio se sent part de la història, de les històries oblidades com diu el seu amic Chema, espanyol, compromès en aquell país africà lligat per un compromís social i religiós.
Gervasio ha complert 25 anys com a reporter de guerra i, malgrat la prudència, ha viscut el perill a un mil·límetre de distància. Alguns homes i dones dels seus treballs han mort víctimes de la violència i la malaltia absurda que només la pau hauria pogut evitar. Amics de professió han deixat aquest món quan eren massa joves i, tanmateix, Gervasio manté una actitud humil i parla dels qui pateixen i s’ignora a ell mateix.
Els llibres són els seus companys de viatge: un lligam estret amb els de casa seva i un pont amb els que anirà a trobar i amb la realitat, que sempre supera la història i la ficció de totes les literatures.
Ben merescudament, Gervasio Sánchez ha rebut nombrosos premis d’aquells homes i dones representants del món cultural i polític que se senten incapaços de viure i treballar en un medi tan ignot, però que reconeixen en aquest fotoperiodista el valor de la seva obra i admiren la seva incontestable valentia davant dels qui voldrien fer-li enfundar, per sempre, totes les seves càmeres.
Data: Del 28 de setembre al 25 de novembre de 2007
Lloc: Palau Robert, Passeig de Gràcia 107, 08008 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
Les imatges van ser fetes al llarg del riu Hudson a Manhattan, entre els carrers Canal i 65, en àrees que abans van ser part de la, llavors essencial, indústria naviliera i sistema de transport ferroviari de Nova York. Hi ha en elles vestigis de molls marítims deteriorats, pilars que van servir de suport als molls, estructures originals del ferrocarril, així com construccions recents que formen part del nou Hudson River Park. A l’altre costat del riu, per sobre de la línia d’horitzó d’algunes fotografies, es poden apreciar estructures històriques de Nova Jersey, per exemple, el terminal ferroviari Erie Lackawanna, en Hoboken, i el rellotge Colgate de Jersey City.