El dijous 19 de juliol a les 19 h s’inaugura al vestíbul del Museu Marítim de Barcelona l’exposició «Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar» del fotògraf Sergi Bernal.
Aquesta és la història d’una promesa que no es va poder complir, la que va fer un mestre als seus alumnes. El mestre era Antoni Benaiges. Els alumnes eren els nens i nenes de l’escola rural de Bañuelos de Bureba, un poble de la província de Burgos. La promesa la va fer un dia d’hivern de l’any 1936. Els va prometre el mar… (Francesc Escribano).
Exposició sobre Antoni Benaiges, mestre republicà de Mont-roig del Camp, que seguía les tècniques pedagògiques de Célestin Freinet. La metodologia de treball consistia a editar a l’escola unes petites publicacions o ‘quaderns’ a partir dels dibuixos i els textos lliures que feien els nens i nenes, i que eren un reflex de la seva manera de viure i d’entendre el món: sobre la família, les amistats, la població, els paisatges, les festes, les excursions, els viatges, els jocs, el folklore… La impremta, doncs, passava a tenir un paper essencial a l’aula: era l’instrument que permetia materialitzar, copsar, veure i tocar tot el que s’aprenia. Els quaderns de Bañuelos de Bureba eren el Gestos i el Recreo.
Ben aviat les pràctiques educatives de Benaiges van entrar en conflicte amb algunes famílies i els poders fàctics locals. Els nens i nenes de Bañuelos no havien vist mai el mar i el gener de 1936 el mestre els va animar a imaginar-lo i a descriure’l. El resultat va ser el quadern ‘El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca’. A més el mestre va prometre als nens i nenes que a l’estiu anirien a veure el mar i els convidà a la seva casa familiar. Però el 19 de juliol d’aquell any, mentre preparava el viatge dels seus alumnes cap a Mont-roig, va ser detingut, torturat i executat.
L’exposició, organitzada en col·laboració amb el Memorial Democràtic de Catalunya, vol retre homenatge a la comunitat de mestres de la República i al llibret que un dia, els infants d’una escola de Castella, varen escriure tot imaginant-se el mar.
Data: Del 20 de juliol de 2018 al 3 de març de 2019
Lloc: Museu Marítim de Barcelona, Av. de les Drassanes s/n, 08001 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
El colectivo Raspas se constituyó una noche de 2016 en la desaparecida galería Barcelona Visions. Ahora presenta su primera exposición. La espina dorsal de Raspas serpentea entre los autores y articula las series. Ofrece una muestra de fotografía obsesiva, de concepciones químicas provenientes de cámaras oscuras esparcidas por toda la ciudad. Raspas ve la luz, pide y da, nunca queda en nada y no se desvanece.
La contundencia de lo sencillo. La imaginación de las cosas. Metáforas de la realidad. Viejas cuestiones eternas. La búsqueda del detalle y el encuadre para encontrar el equívoco; el momento de confusión del observador al no identificar al instante lo que ve.
La muestra reúne más de 80 fotografías y vídeos, de los cuales 16 son inéditos, de este trabajo en el que el autor copia en primera persona imágenes icónicas protagonizadas por la supermodelo alemana Claudia Schiffer, generando así su propio autorretrato a través de la ironía y el disfraz. El espectador podrá ver cómo Santiago recrea imágenes de Schiffer tomadas por fotógrafos como Karl Lagerfeld, Juergen Teller, Herb Ritts, Ellen Von Unwerth y Gunter Sachs entre otros, para campañas publicitarias de Chanel o revistas como Vogue. Esto es lo que se ve a primera vista pero, en el fondo, Santiago plantea un ejercicio sobre los roles de género, los estereotipos sociales o los clichés de la moda, donde la relación histórica entre artista y musa da un giro. El autor juega a ser la musa de su infancia, como si ésta fuese la diosa de una religión inventada, construyendo desde la ironía un mundo imaginario en el que conviven juntos a través de las imágenes, donde la copia, la persigue y la mitifica. Santiago crea así una relación imposible con Claudia que encierra un mensaje filosófico sobre la identidad, el destino, el autorretrato y la magia de las pequeñas cosas.
«Under the skin» habla de autolesión y pone en relieve que esto existe. Habla de ansiedad, angustia, desesperación, soledad, de que todos podemos tener sombras pero también luces. Anima a compartir historias, convirtiendo en visible lo invisible, rompiendo el estigma, eliminando tabúes y dando paso a la empatía.