La Sala Dalmau acull fins al 29 de març l’exposició «El signe d’un instant» de Martí Sala.
Format a Barcelona i Lieja, Martí Sala s’ha mantingut fidel a la fotografia clàssica: totes las obres que conformen aquesta exposició han estat realitzades amb càmera analògica, en blanc i negre i impreses en gelatina de plata, sempre amb tiratges curts. La mostra està composada per una trentena d’obres realitzades entre els anys 2015 i 2018.
“El signe d’un instant” es el títol genèric d’aquest conjunt de fotos, totes retrats. Martí Sala s’aproxima a aquesta temàtica des d’un punt de vista molt personal, ja que tot i que la seva aproximació tècnica es clàssica, la manera de plasmar-la es de gran modernitat, buscant no només la psicologia del retratat, si no també mirant de captar un detall que permet que hi hagi una història oculta darrera de cada obra.
L’artista s’ha de sentir captivat pel retrat. El físic o la personalitat poden ser el detonant que l’animin a portat endavant una sessió. En aquesta, el retratat no es un subjecte passiu, ja que les fotografies acostumen a estar vinculades a un entorn que marca la seva personalitat i que es fruit d’un intercanvi d’idees entre tos dos. A partir d’aquest moment, Martí Sala és el que pren el control i qui crea al personatge que reflecteixen les fotografies.
Data: Del 7 al 29 març de 2018
Lloc: Sala Dalmau, C/ Consell de Cent 349, 08007 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
Ahora, en 2018, el Observatorio contra la Violencia Doméstica y de Género del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) español ha declarado que extenderá el concepto de violencia de género a “cualquier forma de violencia contra la mujer por el mero hecho de serlo”. De esta manera, se amplía la contabilización de todas las víctimas por violencia machista en sus estadísticas, y no sólo las asesinadas por parejas o ex-parejas, como ocurría hasta la fecha. Este nuevo cálculo podría llegar a doblar las cifras oficiales en España, que suman más de 900 mujeres en los últimos 15 años.
Han transcurrido ochenta y ocho años desde la inauguración del edificio de la Oficina Principal de Correos y Telégrafos de Barcelona, en el corazón de la comunicación de la ciudad. Desde que fue construido el edificio, ha habido un profundo cambio en la forma de comunicarse. Este sector se ha transformado muy rápidamente a partir de la era de Internet. Por ello, en este periodo las innovaciones y los cambios en Correos han sido constantes, y éstos han quedado reflejados en modificaciones en el uso de los espacios del edificio. Este proyecto es una narración visual de estos cambios en los espacios a través del tiempo.
El objetivo de esta exposición es mostrar diversas facetas de la amplia trayectoria fotográfica de Francisco Gómez, a través de más de 150 fotografías y otros materiales como revistas y publicaciones, en un recorrido que nos lleva desde la parte más canónica y divulgada de su creación -el instante poético que suspende el tiempo y traspasa lo real- a la imagen arquitectónica como interpretación poética de la arquitectura. Es precisamente en la fotografía de arquitectura donde incide de manera especial esta muestra, un campo de trabajo tan extenso como escasamente conocido de Francisco Gómez, al que, sin embargo, dedicó la mayor parte de su trayectoria a través de una amplia colaboración con la revista Arquitectura.
Prop de quatre dècades de conflicte armat intern (1960-1996) van deixar Guatemala amb 200.000 morts i 1,5 milions de persones desplaçades. També van deixar 45.000 desapareguts. La gran majoria d’ells estan encara sense trobar i els familiars, majoritàriament d’ètnia maia, segueixen buscant desesperadament als seus éssers estimats.
«The tree of life is eternally green» muestra la especial conexión de los ciudadanos de Rumanía con su medio natural, usando el lenguaje fotográfico para explorar su identidad y la relación con un entorno condicionante de su forma de pensar, sentir y actuar, y a la vez usado como metáfora antropológica de origen y lugar. Es un recorrido de más de 6.000 km a través de la “naturaleza” rumana que, más allá de los prejuicios, trata de transmitir y representar una realidad desde una perspectiva que sitúa al medio natural en el eje principal de su discurso.
Xavier Miserachs va ser el membre més jove d’un col·lectiu que, al final dels anys cinquanta, va recuperar la creativitat i la innovació en la fotografia aplicada, el rastre de la qual s’havia perdut després de la Guerra Civil. Va dur a terme una ruptura en clau de modernitat que va superar l’estretor de la censura franquista i la precarietat de l’autarquia. Va abandonar els estudis de medicina quan va descobrir la seva vocació de reporter i es va dedicar professionalment a la fotografia amb la creativitat i la passió d’un pioner. Gràcies a la sensibilitat envers l’humà, el sentit de l’humor i la intel·ligència de Miserachs, els seus reportatges tenen la força d’uns assajos crítics propers a l’autobiografia, de manera que la seva obra constitueix una semblança de la segona meitat del segle xx, així com el retrat viu i fresc de l’actitud del fotògraf davant la vida.
La carrera d’aquest fotògraf britànic va començar als anys 60 a partir d’un cop de sort. La seva intenció era viatjar als Estats Units per convertir-se en músic i va acabar fent una foto al secretari d’Afers Exteriors britànic adormit a l’aeroport de Londres. Un diari va comprar la imatge i la seva carrera va fer un tomb de 180 graus. El seu estil personal es defineix per dos factors: l’ús d’una càmera de 35mm, molt més lleugera que la majoria d’equips de l’època, i el temps que passava amb els personatges retratats, dies sencers, convertint-se en la seva ombra. El resultat és un estil natural, directe i informal que es manté al llarg de la seva carrera.