Els arxius de l’Arab Image Foundation (AIF) a Beirut, Líban, contenen una plètora de material fotogràfic provinent de l’Orient Mitjà, el nord de l’Àfrica i la diàspora àrab. Constituïda i desenvolupada per artistes preocupats per la preservació fotogràfica, l’AIF va sorgir com un centre dedicat a l’estudi de la fotografia i les pràctiques del col·leccionisme, la preservació i la divulgació d’imatges. La col·lecció inicial de l’AIF va ser el resultat de la recerca generada per projectes artístics, que va desembocar en un nou tipus d’institució i una aproximació diferent al patrimoni fotogràfic. Des d’aleshores l’arxiu ha anat augmentant fins a incloure una gran diversitat de col·leccions, que van des d’instantànies familiars fins a composicions d’estudi de caràcter formal.
Més enllà de mostrar un ampli espectre de representacions visuals del món àrab, els artistes que van constituir o van recórrer a la col·lecció de l’AIF plantejaven qüestions radicals referides als documents fotogràfics i la seva funció en el nostre temps. Els projectes comportaven l’escriptura d’històries sobre la pràctica de la gent corrent, petits esdeveniments i aspectes socials en general, i van generar nous discursos en relació amb el mitjà.
Lluny d’oferir un relat històric de l’AIF, aquesta exposició en presenta la perspectiva d’un artista, que és fonamental per entendre la pràctica de l’organització. A través d’Akram Zaatari, membre fundador de l’AIF que va tenir un paper clau en el seu desenvolupament, l’exposició reflexiona sobre els vint anys d’història de l’AIF i les múltiples condicions de la fotografia, com a document fotogràfic, objecte, valor material, estètica i memòria. L’expansiu treball de Zaatari sobre fotografia i col·leccionisme adopta una perspectiva arqueològica: excava en el passat, en fa aflorar noves narratives i les ressitua en la contemporaneïtat.
L’exposició analitzarà l’AIF prenent en consideració el seu caràcter dual: d’una banda, com a arxiu de pràctiques fotogràfiques i de col·leccionisme i, de l’altra, com una iniciativa liderada per artistes que va deixar una marca visible en el paisatge artístic de l’època. Assenyalarà els moments significatius en la seva història i els debats crítics generats al llarg de la seva evolució, i es presentaran antics projectes i noves produccions vinculades a la col·lecció.
Paral·lelament a l’exposició, Hiuwai Chu, comissària de la mostra, conversarà el dijous 6 d’abril a les 18.30 h amb Zaatari sobre les múltiples condicions dels documents fotogràfics, la seva inscripció en el discurs artístic i la possibilitat de generar noves lectures i relats a partir d’aquests.
Data: Del 7 d’abril al 24 de setembre de 2017
Lloc: Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Plaça dels Àngels 1, 08001 Barcelona (mapa)
Preu: Pagament
“Tiempo es de que sea tiempo” es un recorrido por distintos conflictos bélicos, desde la primera guerra mundial y la guerra civil española, hasta la actual guerra en Siria. Batista construye imágenes surrealistas a partir de la manipulación digital de fotografías históricas, obras de arte e imágenes de archivo. Dentro del mismo territorio conceptual trabaja también la escultura en madera, resina y poliuretano. A partir de algo tan dramático como la guerra, se vale de la belleza y de la ironía para movernos a la reflexión y reivindica la importancia de la conservación de la memoria histórica, no solo por justicia con las víctimas sino también por su valor paradigmático. “Tiempo es de que sea tiempo” es también una llamada de atención, a pesar de las traumáticas experiencias bélicas de principios del SXX, seguimos cometiendo los mismos errores, como si no hubiéramos aprendido nada de ellos. 
“Essències” capta la bellesa, l’olor, el so i l’atmosfera del paisatge. De la màgia dels Pirineus a la pau del Delta de l’Ebre, les 21 obres que componen aquesta exposició transporten al visitant a llocs únics de Catalunya. Les imatges reflecteixen paisatges tradicionals i detalls de formes i textures minimalistes.
“Las amapolas en este trabajo adoptan muchos significados. En una mirada comunico pasión, en otra violencia, pero dejo que cada uno lo interprete libremente. Hay múltiples lecturas y significados. Me gusta que sucedan estas cosas. Además la ventaja de un creador es que siempre puede justificar su trabajo. Esta exposición es el resultado de un proceso de cinco años de trabajo, cinco año de casualidades y de imperfecciones. Ha salido así únicamente porque tenía algo que decir”, explica la artista.
En este trabajo, Grijalvo da un paso más en su proceso de esculturización de la fotografía que comenzó hace ya varios años (2010) con su larga serie recogida bajo el título general de “Photography as object”. Si en aquellos comienzos quería desarrollar un juego cercano al de las “Gravitaciones” de Eduardo Chillida o el de los estudios con fotografía recortada de Jerry McMillan (con su famosa pregunta “¿Debe la fotografía ser plana?”), pero con el matiz de que la materia prima eran fotografías de arquitectura realizadas por él mismo, ahora trasciende lo retratado para utilizarlo prácticamente como planos de color. Esto es algo que ya estaba presente en su última serie “Rotten Apples”, en la que solo si nos acercábamos a la obra podíamos apreciar que lo que aparentemente eran manchas planas de color negro escondían en realidad una celosía vegetal. Ahora, en “Gravitación visual”, sucede lo mismo. Aquí la materia prima está manipulada de tal manera que apenas queda ya rastro de lo que esas fotografías primigenias retrataban y el registro de la obra se arrima ya definitivamente a lo escultórico, casi dejando al espectador sin argumentos para hablar en propiedad de fotografías. 
“Búsquedas” es una serie fotográfica de retratos de padres, madres y hermanos que buscan a recién nacidos apropiados en España entre 1940 y 1990 y de nietos recuperados por la organización de derechos humanos Abuelas de Plaza de Mayo en Argentina.
Modelos anónimos, sexualidad, erotismo, género, deseo,… “Philias” es una investigación visual sobre las prácticas eróticas, en el que la mayoría de las personas que aparecen pone en escena sus filias específicas. Tal y como dice Mara, en este proyecto la estigmatización y la patologización no tienen lugar.
La mostra reuneix una selecció d’imatges a les quals s’ha realitzat un procés de duplicació i se n’ha invertit una horitzontalment.