La dotzena edició del Festival d’Art Contemporani de Barcelona, BAC! 2011, està dedicada en la seva totalitat a l’art de guerrilla.
Quan l’art es entès com una forma d’economia que obeeix a les regles del posfordisme convertint-se en un espectacle consumista i mediàtic, el seu discurs es transforma simplement en publicitat. Com el tauró i les vaques en formol, l’art esdevé un producte. Afortunadament encara romanen formes de resistència que generen consciència i que tenen com a única raó d’existència l’acció social, punt d’unió col·lectiva front la influència del mercat i la obediència a la cultura de l’“establishment”. Alguns teòrics i crítics de l’art com Danto, van reflexionar a inicis dels anys 80, sobre la fi de l’art i el naixement de noves concepcions artístiques amb infinitats de camins i nous discursos per la seva producció. Danto, afirma que l’art contemporani ha aconseguit, i aquesta és una de les seves fites més importants, la llibertat de l’artista per transmetre idees i fer crítica política i social.
En aquesta mateixa línia trobem l’art de guerrilla anant més enllà de la mera forma artística, la transcendeix contenint sempre un missatge social i actiu amb la voluntat de despertar la consciència crítica de l’espectador davant les contradiccions i els conflictes creats pel sistema. Així, aconsegueix establir una simbiosi entre la part lúdica de l’art i la reflexió. Tot i el seu caràcter subversiu i revolucionari tanmateix utilitza les tàctiques més subtils i iròniques encara que el seu missatge no estigui absent de certa radicalitat.
Cal destacar el paper que sempre han tingut les dones en la conscienciació social. Un exemple són les Guerrilla Girls, grup nascut a Nova York l’any 1984, pioneres en l’art de guerrilla i en l’activisme feminista. Des dels seus inicis van denunciar les discriminacions en el món de l’art per raons de gènere i de raça incidint en un concepte global de crítica cultural. Després van extendre les seves crítiques al món del cinema, especialment a l’estereotip hollywoodiense, a la cultura popular i als clixés de gènere. Transmetien el seu humor i ironia apareixent amb màscares de goril.la davant del públic per mantenir el seu anonimat. Actualment, les Guerrilla Girls, imitades a altres països, s’han dissolt obrint pas al sorgiment de grups de seguidores que denuncien la discriminació de la dona en les arts escèniques i en les arts visuals.
Un dels àmbits més atacats per l’art de guerrilla és el de la publicitat, que utilitza el bombardeig continu amb imatges i missatges per crear desitjos i necessitats, tal i com advertia el filòsof Guy Debord en “La societat de l’espectacle”, un món on tot és aparença. O com afirma Hal Foster, que pertany a una altre generació de crítics potents, en la seva visió de l’antiestètica, la societat viu sotmesa a la influència del disseny “tot imatge, res d’interioritat”. Com a resposta al màrqueting tradicional, l’art de guerrilla fa ús de l’“Street Art” amb molta crítica social i irreverència. L’espai urbà ha estat sempre el més aprofitat pels artistes de guerrilla. Al carrer plasmen la insatisfacció social i l’art es torna un revulsiu. És la màxima expressió de l’art sorgit de les entranyes, la reacció popular davant d’allò que ofega a la societat. Un dels màxims exponents en aquest camp és Banksy, artista molt reivindicatiu creador de graffitis de sàtira política, cultural i moral.
En fotografia, l’art de guerrilla ha trobat un gran filó. Amb l’aparició de les càmeres digitals, amb un cost mínim, s’ha facilitat el mitjà per ser creatiu. El fet de poder esborrar i originar imatges infinitament i la immediatesa per difondre-les a través de diverses xarxes socials que van augmentant, ha permès que molts ciutadans passin de ser subjectes passius a ser elements actius, afavorint la crítica, intervenint i creant nous discursos utilitzant la imatge com a forma de denúncia. Un exemple d’aquest caràcter reivindicatiu popular i espontani, han estat certs col·lectius com Yo Mango o The Yes Men, que utilitzant els passadissos d’algunes facultats per donar-se a conèixer, han esdevingut un dels referents quant a sabotatge cultural. No dubten en atacar directament les grans corporacions multinacionals i esdevenen “despertadors” de consciències i impulsors de protestes socials que tenen com a objectiu comú la lluita contra la precarietat i contra les injustícies socials i econòmiques.
En definitiva, l’art de guerrilla és molt més que art i ha estat capaç d’establir un nou cànon, un nou llenguatge on l’art deixa de ser un misteri per entrar en la quotidianitat, en la vida activa esdevenint un moviment social alternatiu a les formes tradicionals, una contracultura que té la capacitat de crear estratègies per convulsionar i posar en entredit aspectes de la societat actual. Com diu un proverbi americà, “la resposta més ràpida és l’acció”.
El treball «La Escocesa. Art en perill d’extinció» de 
«Durmientes» és una col·lecció de fotografies iniciada el 2006 als carrers de Barcelona que, fins avui, ha tingut continuïtat en altres ciutats del món. La sèrie reflecteix la gran diversitat de la gent que dorm al carrer, que no són únicament els sense sostre. També hi ha tot tipus de persones descansant en diferents llocs públics i en les situacions més variades. Són imatges que reivindiquen l’existència multiforme de la vida urbana i la seva capacitat d’apropiar-se d’aquests indrets en nom del dret a descansar. Un contrapunt a la pressió excessiva que exerceixen les nostres ciutats sobre els espais urbans.
L’exposició «Perdudes», que es podrà veure del 2 al 27 de novembre a l’Espai Cultural NIU, recull una col·lecció d’autoretrats de la fotògrafa 
El 20 de abril de 2010 la plataforma petrolífera Deepwater Horizon explotó en el golfo de México, hundiéndose dos días más tarde y causando la muerte de 11 de sus trabajadores y heridas graves a otros 17, provocando así un terrible desastre ecológico que hoy en día, aún tras haberse sellado el pozo, continúa vigente. Durante tres largos meses alrededor de cinco millones de barriles de petróleo se vertieron al mar generando una desoladora marea negra que llegó a alcanzar la costa de EEUU y que ocasionó daños irreparables en la flora y fauna de la zona. Además, nueve millones de litros de Corexit, un dispersante de petróleo muy controvertido, fueron esparcidos en el mar generando efectos todavía más nefastos para el ecosistema del golfo.