El Museu Olímpic i de l’Esport acull del 17 de febrer al 26 d’abril l’exposició “Calcio Storico. Quan l’honor està en joc” del fotògraf David Ramos.
El Calcio Storico Fiorentino és una forma ancestral de futbol que es va originar en les primeres dècades del 1500 i que avui encara es juga a Florència. Les regles oficials del Calcio Fiorentino van ser escrites per primera vegada el 1580 per Giovanni de Bardi, un comte florentí. Originalment, el Calcio (que és també com es denomina el futbol a Itàlia) era practicat per aristòcrates, membres de famílies riques i fins i tot alguns papes.
Actualment, el torneig se celebra la tercera setmana de juny a la plaça de la Santa Croce, al centre de Florència. Quatre equips que representen els barris de la ciutat s’enfronten entre si en les primeres semifinals: Santa Croce (equip blau), Santa Maria Novella (equip vermell), Santo Spirito (equip blanc) i San Giovanni (equip verd). Els guanyadors passen a la final, que es disputa sempre el 24 de juny, el dia del sant patró de Florència, San Giovanni. El guanyador és honrat amb una vaca.
El Calcio Storico no es va practicar durant dos segles, fins que va ser restaurat per Benito Mussolini el 1930. El 2006 el torneig va ser suspès durant dos anys, després de grans disturbis entre l’equip blanc i l’equip blau i els seus aficionats.
Data: Del 17 de febrer al 26 d’abril de 2015
Lloc: Museu Olímpic i de l’Esport, Av. Estadi 60, 08030 Barcelona (mapa)
Preu: Pagament
Leopoldo Pomés és un dels noms més rellevants de la fotografia contemporània catalana de la segona meitat del segle XX, ràpidament va esdevenir un creador innovador en el camp de la publicitat, que a finals dels anys 50 tot just començava a despertar a l’Espanya del «desarrollismo». Fotògraf, publicista, cineasta, dibuixant, poeta, empresari i gastrònom, Pomés ha mostrat al llarg de la seva dilatada carrera una passió constant per la imatge des del 1961, any en que va crear l’Studio Pomés, no ha deixat de combinar la seva passió per la fotografia amb la seva dedicació professional a la publicitat.
La sèrie està inspirada en el retorn a la natura. Però aquí, les fotografies no reflecteixen la realitat que veu l’ull: són reflexos d’una mirada interior connectada amb aquella part etèria de la nostra intimitat que controla les nostres emocions.
Al llarg de la dècada dels 60, el repte era arribar primer a la Lluna i, per aconseguir-ho, calia anar pas a pas. Tanmateix, les pressions polítiques d’ambdós bàndols van accelerar el procés fins al punt que gairebé cada fita assolida va anar acompanyada d’una història accidentada que es va provocar moltes víctimes, algunes de les quals van ser expressament silenciades.
Tenint en compte aquest doble joc, el recorregut de l’exposició s’estructura en dues parts. D’una banda, es presenten els projectes de l’artista relacionats amb els altres, amb el que és aliè, sempre a través de la construcció de la mirada i la recerca de la bellesa. Aquesta secció s’obre amb la sèrie “The Blinds” (1986), l’única peça de l’exposició que va formar part de l’última gran mostra que es va dedicar a Sophie Calle a l’Espanya, a la Fundació ”la Caixa”, tant a Madrid com a Barcelona (1996-1997). Podem constatar que el seu afany indagador persisteix, no només sobre el tema de la ceguesa, sinó també sobre la manera de recordar el que ja no hi és, sobre el que defineix la identitat, sobre la bellesa, a partir del mar, d’un quadre o d’una persona.
La obra de Caio Reisewitz profundiza en la explotación del ecosistema por parte de los seres humanos y la destrucción que conlleva. Paradójicamente, en sus fotografías, vemos una naturaleza intacta, donde la presencia humana parece borrada. El artista, a menudo, registra el vertiginoso intento de su país por conseguir el desarrollo económico, y detalla los problemas ecológicos globales que se derivan de la destrucción indiscriminada de los bosques brasileños, dejando un espacio para la esperanza de que naturaleza y cultura humana puedan compartir los mismos intereses algún día.
La muestra reúne una selección de 30 imágenes de Albero; todas ellas pertenecen al género que más cultivó el fotógrafo: abstracciones y paisajes mínimos. Desde las imágenes que en los años cincuenta cautivaran al colectivo Afal, las que le aseguraron su más que merecida presencia en el histórico grupo Mussol, hasta las fotografías más recientes, en color y de factura digital.