L’Arts Santa Mònica acull del 6 al 9 d’octubre l’exposició col·lectiva «Ra Val La Pena».
La Fundació Joan Salvador Gavina, una entitat amb 37 anys de treball social i educatiu amb infants i joves socialment vulnerables al barri del Raval de Barcelona, i la Fundació Foto Colectania, entitat de prestigi en difondre la fotografia i donar-la a conèixer en l’àmbit social, artístic i educatiu, han organitzat des del mes de febrer fins al maig de 2016 un taller de fotografia que ha permès apropar el món de la imatge als joves del Centre Obert Joan Salvador Gavina des del vessant més personal i social: fent transmissió de la fotografia com a art, cultura i creació.
Desenvolupat per l’Associació A Bao A Qu i dirigit pel fotògraf Toni Amengual, aquest taller ha estat un projecte conjunt d’entitats socioeducatives i culturals amb una clara sensibilitat social, amb l’objectiu d’implicar creadors (fotògrafs), joves de la Fundació Joan Salvador Gavina, recursos culturals del barri i alumnes d’escoles de fotografia de la ciutat, en un treball, d’altra banda, amb una triple perspectiva: cultural, educativa i social, a favor d’una transformació social.
La mostra reuneix les fotografies de Sadia Akter, Dina Belkaid, Dina Boujedain, Deima Darry, Carmen Fernández, Liza Islam, Guita Lal, Iram Masood, Nouhaila Mnaouer, Milenka Moreno, Noor Nasser, Nico Mosquera, Walid Mouden, Sheyla Reyes, Karen Ruiz i Kiran Shahzadi.
Data: Del 6 al 9 d’octubre de 2016
Lloc: Arts Santa Mònica, La Rambla 7, 08002 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
A una escola rural republicana de principis dels anys 30, Antoni Benaiges, mestre català innovador, va fer un experiment inèdit de premsa escolar en aquelles terres. Els quaderns publicats per aquella impremta pels alumnes d’aquell perdut llogarret viatjaran fins a França, Mèxic, Argentina i Cuba. El mestre, en canvi, acabarà afusellat i enterrat en una fossa comuna en els primers dies de la guerra civil.
Estimar i ser estimat. O no. Sovint les nostres històries amoroses no succeeixen com esperem i el desamor, com a resultat d’això, ens recorda que no sempre la vida té un final feliç. Perquè, qui no ha perdut a una persona estimada? Cada imatge d’aquest projecte pretén evocar aquesta història convidant el lector a acostar-se i descobrir els petits detalls (com poden ser el paisatge, les ombres, les llums i, en definitiva, les mirades i el llenguatge corporal) que revelen “el cor trencat” de les protagonistes. Amb això es vol mostrar que, després de l’aparença d’alegria, jovialitat i entusiasme que tant consumim (i ens venen) diàriament, hi ha un ventall més gran d’emocions humanes que tots hem patit i que afegeixen experiències al llibre de les nostres vides.
En tots dos treballs l’autor mostra la seva concepció del paisatge fotogràfic basat, segons les seves pròpies paraules, en «una manera de veure, sentir i fotografiar el medi natural: caminar endinsant-se en la natura de forma silent, observant i tractant d’assimilar i interioritzar el paisatge, mantenint la distància i recolliment que considero imprescindibles; aquesta és la manera d’afrontar la meva comesa fotogràfica, atent sempre a ser inequívocament sorprès en cada racó del camí per alguna de les meravelles que sempre ens ofereix la natura».
Cuestionándose los límites de realidad y ficción, Alberto Franco Díaz indaga en la construcción de nuevas realidades de lugares comunes a través de narraciones alternativas y ambientes inquietantes, generando una visión poética, estética y también crítica. «Campo de juego» es una invitación a descubrir un paraje natural, una realidad ficcionada y una ficción convertida en realidad por un programa de televisión documental, del que trasciende una fascinación colectiva inconsciente lejos de ser desvelada.