La Associació fotogràfica il mondo inaugura el proper dijous 13 de setembre a les 20h l’exposició «El vol dels àngels» de Mikel Aristregi.
El 1992, el missioner basc dels Pares Blancs Ángel Olaran va rebre la proposta dels seus superiors d’abandonar Tanzània, on portava 20 anys treballant, i marxar a Etiòpia per construir una escola d’agricultura al poble de Wukro, al nord del país. I va acceptar el repte.
El primer que van fer va ser crear un lloc on viure, i quan va estar acabat l’hi van dir Saint Mary. Al cap de poc temps, van començar a rebre la visita d’un grapat de nens i nenes que vivien als voltants de la missió. Casi tots eren nens orfes o de mares malaltes, desnutrits, desesperats i famolencs que acudien a la recerca de menjar. Al principi van pensar que eren casos aïllats, problemes concrets que afectaven a persones concretes i que podrien solucionar de seguida. Però, aviat van ser famílies senceres les que s’amuntegaven a les portes d’entrada a la missió. Havia corregut la veu. I després en van arribar centenars; i després en van arribar milers…
Actualment Abba Melaku (literalment Pare Ángel, tal com és conegut a Etiòpia) supervisa l’atenció de més de 1.500 nens, nenes i adolescents orfes de Wukro, intentant garantir la cobertura dels seus drets fonamentals (alimentació, vestit, llar i escolarització). Per aconseguir-ho compta amb la col·laboració de nombroses organitzacions tant estatals com europees; una dependència perillosa de la que el missioner és conscient i per a la superació de la qual treballa en última instància.
Avui més que mai, els valors i objectius de l’església són molt qüestionats. Però ningú hauria de caure en l’error de sospitar de les motivacions i intencions del religiós pel fet només de ser-ho. Ángel Olaran és pare abans que mossèn, i prioritza tot allò referent a l’humà respecte del diví, el tangible a l’intangible, el primer al segon.
Totes les fotografies dels nens, nenes i joves que conformen aquesta exposició van ser realitzades a la missió de Saint Mary, Wukro (província de Tigray), al nord d’Etiòpia, el setembre del 2011. Es dedicarà un percentatge de les vendes destinat a la missió de Saint Mary.
Data: Del 14 de setembre al 10 de novembre de 2012
Lloc: Associació fotogràfica il mondo, C/ Calàbria 178, 08015 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
Des de fa 10 anys aquesta entitat procura oferir a tota persona amb discapacitat intel·lectual el dret al oci i la cultura a través dels seus tallers i activitats. De totes elles destaca l’obertura d’una discoteca real, tots els diumenges a la tarda, que és, per a molts ja, una cita ineludible. Durant una temporada també ho ha estat per a Serra, i això l’ha permès matisar i corregir la percepció personal que tenia sobre el món de la discapacitat intel·lectual. Va sentir la necessitat de transmetre aquesta experiència a través de la fotografia i, de passada, aportar una reflexió sobre com percebem la nostra societat.
«ManSOS» és una sèrie fotogràfica i projecte multimèdia creat entre febrer i maig de 2011. El seu títol és un joc idiomàtic que ens remet a dues realitats: d’una banda, l’actitud de l’home actual, submís i resignat a la soledat i la incomunicació i, de l’altra, i amagat al mateix terme, trobem aquest crit d’auxili que s’ofega silenciosament en la falsedat d’una era erròniament definida com la de «les comunicacions».
El libro reúne un conjunto de imágenes sobre paisajes deshabitados enlazadas entre sí a través de caminos que el autor emplea como ejes fotográficos. Los rastros de huellas invitan al autor a transitar por ellos y a hacer reflexiones mediante diferentes recursos. “Este proyecto se escapa de la mera lectura de un trabajo fotográfico y entra en un espacio mucho más interior”, comenta Llucià, quien tras fotografiarlo reconoció que la vista no era el único sentido que decidía en la selección de un encuadre o de un instante. La percepción global del espacio que obtenía al estar sumergido en cada paisaje complementaba en gran medida su información visual. De ahí que el autor se atreviera a crear un libro de fotografía de paisaje apto para invidentes. “Su lectura necesita más del tacto que de la vista. Es el enfrentamiento del individuo con el espacio y el tiempo pero es una reflexión íntima alejada de la luz”, añade Llucià.
Por lo general el habitante llega a una simbiosis o adaptación con su espacio a ocupar, pero este proceso no está falto de presión ni de frustraciones, ya que no puede realizarse al 100%. En esta serie nos presenta una salida impracticable o imposible y nos demuestra la fricción entre el comportamiento natural del individuo y la compartimentación interna de su habitáculo. Simona no cesa en su búsqueda dentro de un espacio neutro de mobiliario sencillo que podría situarse en el piso de cualquiera de las personas con las que nos cruzamos a diario o que incluso nos puede resultar próximo al nuestro. Esta investigación sobre el espacio le lleva a tratar el reducido entorno del apartamento con entidad de paisaje, con una iluminación que transforma la escena y a su protagonista, en algo irreal pero a su vez cercano a la cotidianeidad del espectador al que fuerza a replantearse su relación con el entorno y los cambios de paradigma en la habitabilidad de los espacios.