L’any 1981 a Gràcia la nit es feia de dia. Les places tornaven a acollir els envelats i les orquestres dels anys 30. Els carrers de la vila vivien les manifestacions dels joves revolucionaris que marxaven cap al front a defensar la República i l’endemà veien com els camions militars arribaven a les portes de l’ajuntament gracienc amb soldats franquistes que treien la bandera republicana i feien onejar la bandera groga i vermella. Gràcia era envaïda per càmeres, llums, claquetes, decorats i actors, per donar vida a la Colometa i tots els personatges que Mercè Rodoreda havia creat en la seva novel·la «La plaça del Diamant».
Els veïns i veïnes de Gràcia van bolcar-se en el rodatge de la pel·lícula i van col·laborar-hi de totes les formes possibles. Un alt percentatge de graciencs va quedar immortalitzats donant vida als figurants i, fins i tot, a alguns personatges secundaris de la producció que va protagonitzar l’actriu Sílvia Munt i que va dirigir Francesc Betriu.
Ara, el fotògraf Josep Maria Contel rememora la implicació dels graciencs en aquell rodatge amb l’exposició «Una vila al cinema», un recull de 60 fotografies que reflecteixen aquells moments.
Data: Del 14 de setembre de 2012 al 31 de juliol de 2013
Lloc: Teatre Lliure, C/ Montseny 47, 08012 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
Las huertas urbanas son un ejemplo de apropiación tolerada, un fenómeno común en nuestras ciudades mediante el que muchas personas reivindican y ejercen su derecho a un trozo de tierra que cultivar. Sonreímos al ver esas huertas, joyas de la arquitectura chabolista, llenas de bidones, somieres y “apaños” diversos. Cultivan la tierra porque se sienten vivos, plantan frutas y verduras con las que complementar una cesta de la compra que cuesta llenar con la pensión, y llevan desde los años 80 reclamando silenciosamente, sin crestas y sin saberlo, el derecho a un jardín, a una horticultura de carácter ecológico destinada al autoconsumo, a un trozo de ladera…
Amb una concepció altament esteticista fruit de l’imaginari propi de l’autor, Ziarreta ens mostra en la seva obra el resultat d’encaixar la modernitat amb el món rural, dins un context altament simbòlic com és la tradició basca. Fruit d’aquesta simbiosi, neixen una sèrie d’imatges d’alt impacte visual que fan que un pagès jugui amb una consola o un ramader balli davant les vaques amb tutú, entre altres. A primera vista, aquesta pot semblar una irònica i embogida revisió de la tradició, però també amaga una sensibilitat social de l’artista que posa de manifest els sentiments trobats d’un poble, el basc, que lluita per adaptar-se al segle XXI sense perdre les seves arrels.
Van començar a arribar a la fi del segle XIX, i els nostres avis recorden haver vist algun que oferia, als vianants, a les avingudes de grans ciutats, uns collarets de perles que s’enfilaven als seus braços estesos. No obstant això, en aquesta última dècada la seva presència s’ha fet notable i realment significativa. La visibilitat dels xinesos en els espais públics és cada vegada més gran, per les múltiples activitats que realitzen. Vénen per treballar o emprendre un negoci al que dediquen, sense cansament aparent, la major part del seu temps. Fa l’efecte que no dormen i que són a tot arreu, però moltes vegades els percebem amb indiferència.
Román ha treballat en diversos camps de la fotografia per centrar els seus esforços finalment en un tipus de foto molt concret, el món dels animals de companyia. Com a fotògraf d’animals aposta per un retrat d’autor on dóna la seva visió particular de l’animal retratat. Perquè aquests són bells, diferents cadascun d’ells i es mereixen una fotografia de qualitat, segons paraules de l’autor.
Ignasi Marroyo va ser cofundador del grup «El Mussol» dins de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya junt amb Joan Colom, Jordi Munt i Garcia Pedret de Barcelona i Jordi Vilaseca, Josep Albero, Josep Bros i Antoni Boada de Terrassa. Va iniciar-se a la fotografia com afeccionat el 1954 i semiprofessional des de 1963 fins a l’any 1972 en què va passar a ser oficialment professional fins la jubilació.