L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona acull el proper dilluns 26 de novembre a les 19:30h la presentació del llibre «Barcelona 1974», amb fotografies de Bernard Plossu i textos de de Jacques Terrasa. L’acte anirà a càrrec de Jacques Terrasa, Pep Rigol i Bernard Plossu, amb la presència de Jordi Serchs, director de l’Arxiu.
Plossu arriba a Barcelona amb tren, a l’estació de França. En fotografia l’interior, amb un bell clarobscur; capta també el paisatge que veu des del tren, el seu mitjà de transport preferit, sense saber que aquestes imatges (preses durant els viatges per França, Itàlia, Espanya, Portugal o l’Índia) constituiran a l’últim, amb el pas dels anys, una part no gens menyspreable de la seva obra.
Bernard Plossu va tornar de l’estada a Barcelona amb tretze rodets de pel·lícula de 35 mil·límetres, però només n’ensenyarà un clixé… La selecció de 64 fotografies del viatge a Barcelona del 1974, que no es van positivar fins al 2011, apareix ara com l’element absent per comprendre l’obra espanyola de Plossu, com una peça important del trencaclosques, que dóna coherència al conjunt.
Data: Dilluns 26 de novembre de 2012
Horari: A les 19:30 h
Lloc: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Plaça Pons i Clerch 2 – 2ª planta, 08003 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
En l’última dècada el fenomen de l’abandonament de vaixells i tripulacions al Puerto de la Luz, de Les Palmes de Gran Canària, ha estat persistent. Els vaixells abandonats per l’armador s’han convertit en habitatge habitual de les tripulacions abandonades i treballadors del mar desocupats, així com d’immigrants sense papers a la recerca d’un lloc on viure allunyat de la pressió policial existent a la ciutat. Tots ells sobreviuen sense aigua, sense llum i envoltats d’òxid, en unes condicions molt precàries. Això ha provocat l’aparició d’espais de marginalitat i exclusió social en els molls, el desenvolupament d’un autèntic barraquisme portuari.
El proper dimarts 27 de novembre s’inaugura a La Casa Elizalde l’exposició «Fotos abstretes» de 
Durant el procés de construcció d’aquesta ficció que és La societat anònima, el fotògraf experimenta un canvi: de personatge passiu que es limita a aplegar evidències amb cada imatge, a narrador actiu del seu propi descobriment. Amb aquest relat se’ns vol dur fins a un punt d’inflexió on és possible deixar endarrera aquest espai d’ambigüitat temporal, de ritmes que es repeteixen fins a l’infinit, de coreografies simples, de persones que semblen fondre’s en l’ambient, de subjectes desentesos de qualsevol acció, d’humans que podrien ser maniquins i de maniquins que evoquen autòmats.