La història recent de la fotografia mostra una tendència molt aguditzada en quant a l’ús del format gran en les còpies fotogràfiques. No es pot negar l’espectacularitat d’aquest recurs ni tampoc criticar-lo perquè la llibertat de l’autor ha de respectar-se. Fins i tot, si la tecnologia actual ho permet, sort tenim que algun creador li trobi la manera expressiva més interessant.
L’evolució del mitjà fa pensar que la grandària de les càmeres fotogràfiques i el de les pròpies fotografies fan un recorregut invers: de més gran a més petit per a les càmeres i de petit a gran per a les còpies fotogràfiques.
D’altra banda els canvis tecnològics han conduït a la creació de milions d’imatges que en la seva immensa majoria són percebudes mitjançant una pantalla amb un sistema de retro-il·luminació.
La galeria Tagomago proposa reflexionar sobre la conseqüència de tal mescla entre quantitat, dimensions i tecnologia en la forma de percepció de la fotografia i la suposada facilitat d’interpretar-la. A través d’una mostra de fotografies contemporànies de grandàries petites, la mostra torna a l’origen de la història del mitjà fotogràfic. Al mateix temps, comunica una passió per aquests objectes únics i els seus autors, tots presents el dia de la inauguració.
El llenguatge fotogràfic és molt directe i universal. Tot i això, s’ha vist revolucionat per les evolucions tecnològiques actuals. Mentre qualsevol imatge és capaç de transmetre un missatge ràpid i aparentment clar, ens hem acostumat a ser molt ràpids en la percepció d’aquestes imatges, restant molt al temps dedicat a cadascuna d’elles. Comparat amb els temps primitius de la fotografia al segle XIX, la diferència és abismal.
No obstant això, com ja és sabut, la fotografia és per essència tramposa. Amb el temps reduït d’observació, delimitem també el nostre enteniment de les possibles interpretacions i descobriments continguts en ella. En «In Between», Adam Fuss indaga en aquest fenomen. Les fotografies d’aquesta sèrie presenten a primera vista un aspecte negre sense cap objecte de representació concret. Això obliga l’espectador a parar-se davant d’elles i acostumar el seu ull a la llum molt tènue de la instal·lació. Solament llavors apareixen els rastres d’uns nens retratats.
Partint d’aquesta idea que assumeix que mirar la fotografia requereix temps, la mostra «0,01 megapixels» s’inspira de l’element dimensional del propi objecte fotogràfic. Mentre el format reduït de les primeres fotografies històriques serveix com a pretext per suggerir un temps de concentració perllongat davant la imatge, el títol de la mostra evoca el fet que el format històric dels primers fitxers digitals va ser també de petites dimensions: 0,01 megapixels va ser la grandària de la primera fotografia digital realitzada l’any 1975.
Finalment, el mercat que s’interessa per la fotografia com a objecte de col·lecció i que no sol equivocar-se molt en general, ens revela una dada curiosa. De les fotografies més cares venudes avui al món, gairebé totes són de grans dimensions. Cal destacar l’especificitat de les obres d’Andreas Gursky, majoritari en aquestes vendes realitzades, que arriba a proposar fotografies de fins a cinc metres d’ample.
Enmig d’aquest gigantisme, ressalta una fotografia molt peculiar, pel fet que es desconegui l’autor i per les seves dimensions de 8 x 5 cm.
Dos ocells d’un tret! El mitjà fotogràfic indica dues particularitats enfront del mercat de l’art. D’entrada, mostra que el nom de l’autor en si no resulta determinant, equilibrant així el pes dels egos dels uns i els altres. Alhora, serveix com a recordatori que la grandària històrica de la fotografia és de dimensions reduïdes.
Reprenent doncs el curs de la història del propi mitjà fotogràfic, la mostra neix amb el pretext de tornar a descobrir les sensacions d’un espectador del segle XIX enfront de la nova tecnologia del seu temps. Antigament, no solament la novetat d’una imatge era factor d’inquietud, sinó també la seva grandària reduïda que obligava a una concentració forta de la mirada per poder veure distintivament el retratat.
És a través de les obres contemporànies de vuit autors europeus que han escollit una grandària molt petita per a les seves sèries presentades que l’exposició pretén tornar a aquesta reacció primitiva, imposant de nou la dificultat d’apreciar la imatge de manera instantània sobre els nostres hàbits visuals del segle XXI.
José Ramón Bas presenta unes fotografies intervingudes i inserides en resina, tal com ho porta fent des dels anys noranta. La sèrie «Singer Dreams» realitzada aquest any inclou unes obres úniques de diferents grandàries totes inferiors a 10 cm.
Pietro Bologna presenta unes platinotípies de la sèrie «L’altro sguardo» de l’any 2013. La sèrie és molt fosca i deixa poc a veure sense la deguda aproximació. Les elegants còpies d’autor mesuren 8 x 9 cm.
Maite Caramés retrata com sempre creant petites narracions. Les imatges de la sèrie «Okinawa» són Fujifilm Instax de 6 x 4,5 cm.
Sylvain Granjon presenta la sèrie «Els Zidiomatiks de Monsieur Sylvain» realitzada l’any passat. El joc de paraules, tan típicament francès, es converteix en joc fotogràfic. Les còpies analògiques i acolorides a mà mesuren 10 x 10 cm.
Jordi Gual presenta uns treballs de l’any 2010. Es tracta d’esbossos, estudis, assajos i experimentacions de positivats, papers, virats, i altres invents. Les còpies úniques d’autor mesuren menys de 10 cm.
Øyvind Hjelmen presenta «Things will be what they are» i «Small Print series» dels anys 2010 i 2009. Totes còpies de l’autor, les fotografies més petites mesuren 2,5 x 2,5 cm; són reduccions i no ampliacions d’un negatiu.
Jordi Luengo presenta la sèrie «Levitat» del 2013. La pel·lícula instantània va ser inventada per eliminar el temps d’espera entre la presa de vista i el visionat de la fotografia, Luengo la utilitza per la seva subtilesa de tonalitats en unes imatges molt elaborades. La grandària de les Fuji FP 100 és de 7 x 7 cm.
Valérie de Marotte presenta la sèrie «Sonntag mit Marga» de l’any 2012 en la qual fa unes refotografies d’un retrat de la seva àvia. Aquestes escenificacions clàssiques de la «mise en abîme» són còpies digitals pigmentàries d’una grandària de 8 x 6 cm.
Data: Del 30 de gener al 15 de març de 2014
Lloc: Galería Tagomago, C/ Santa Teresa 3, 08012 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
El múixing, encara que actualment es considera un esport, ha estat (i encara és) una forma de transport nòrdica caracteritzada per l’ús de gossos de tir, que servia per desplaçar-se per superfícies nevades amb rapidesa. El terme prové d’una ordre, en llengua francesa, d’iniciar la marxa tal com “endavant”, “a córrer” o “anem”, perquè l’equip comenci a tirar. Actualment, el terme «mush» rarament s’utilitza, però al corredor d’aquesta modalitat se li denomina «musher».
Con este proyecto, García busca introducir al espectador en la duda que siempre suscita el misterio. Mediante la caprichosa iluminación de la vida nocturna, y evocando al cine negro, la artista busca en la realidad aquellos emplazamientos que le remiten a un set. Susceptible de ser ficción pero sin llegar a serlo. 
Durante muchos años, París fue un icono cultural, símbolo de la Ilustración y Ciudad de la Luz, pero también una hornacina inalcanzable. Fue en 2009 cuando todas esas sensaciones afloraron de una manera salvaje. Aquello que culminó en las imágenes no fue tanto la ciudad en sí sino todo lo que representaba. Lo que quedó finalmente registrado en la presente serie fue el encuentro de un autor con una parte significativa de su imaginario personal.
«Costa Nord-Mallorca» trata de un conjunto de fotografías que surgió como forma de estudiar un lugar determinado, célebre por su belleza natural. De un cierto modo, es un regreso a unos tiempos previos a la fotografía, cuando artistas y viajeros cultivados intentaban describir que daban a conocer, cada uno según su talento y su sensibilidad, los componentes más específicos de los parajes que visitaban en sus viajes. Desde sus primeros viajes a Mallorca, Moldoveanu estuvo fascinado por la relación que se deja fácilmente intuir entre las formas naturales y ciertas formas que el hombre ha desarrollado «a continuación». Parece un camino de dos sentidos: naturaleza que se convierte en cultura, y viceversa, cultura que se convierte en naturaleza.