El fotògraf Miquel Galmes ha mort avui dilluns als 78 anys. Nascut a Barcelona el 1937, va obtenir la seva primera càmera l’any 1954. El 1964 va entrar a l’empresa Kodak, on va impartir el primer curset de positivat en color l’any 1967.
A finals de l’any 1971, el Ministerio de Educación y Ciencia el convida a participar en la preparació dels plans d’estudi de Enseñanzas Audiovisuales nombrant-lo membre de la comissió pertinent. La inoperància del sistema va fer que abandonés aquesta comissió i es plantegés la creació a Catalunya d’una entitat que aglutinés ensenyaments de fotografia a tots nivells. La Diputació de Barcelona plasmaria la idea a l’Instituto Provincial de Estudios Fotográficos l’any 1972. L’ens va passar a ser l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya el 1977, on Galmes va ser el seu director i president fins l’actualitat.
Com a fotògraf, compta amb més de 60 exposicions, entre individuals i col·lectives, a les millors sales i galeries d’art i de cultura de Catalunya i Espanya. Ha exposat també a Puerto Rico, París, Londres, Perpinyà, Belgrad, Bucarest, entre altres ciutats del món.
Ha estat comissari i coordinador en nombroses exposicions; membre de jurat en concursos; autor i col·laborador en llibres i publicacions; mestre i conferenciant en cursos, jornades i congressos.
La seva trajectòria ha estat reconeguda repetidament. És Membre d’Honor de la Federació Catalana de Fotografia i Mestre Fotògraf Honorari de la Federació Espanyola de Professionals de la Fotografia i la Imatge (FEPFI) i membre també de la Royal Photographic Society of Great Britain i de la European Society for the History of Photography.
La mostra està concebuda com una guia de camp per a l’observació de banyistes a la Costa Brava. Les fotografies s’han pres íntegrament pels voltants de les platges de Lloret. La mostra s’inspira en les exposicions d’ornitologia, amb la diferència que enlloc d’observar ocells, s’observen banyistes en el seu estat original.
«Colorimetria» és una sèrie fotogràfica de composició i cromatisme extrets de la ciutat de Barcelona. Caminar per la ciutat. Buscar la bellesa, l’equilibri en la complexitat del paisatge urbà. Veure els colors, les formes, la textura. Extreure-les del seu entorn. Combinar-les, associar-les. Construir-se el propi paisatge urbà i oferir-lo.
Con el accidente como herramienta, el artista nos propone una serie de imágenes que juegan con la confusión de ideas establecidas haciéndonos dudar de la comunicación entre nuestros ojos y nuestro cerebro. Tendiendo un puente entre diferentes dimensiones, desdibujan la fina línea entre sueño y realidad, entre la vida y la creencia, permitiendo tantas lecturas como pares de ojos las observen.
Amb aquest motiu, l’estiu de 2013 va tenir lloc la videoinstal·lació «Perifèries urbanes, on la ciutat perdia el nom. Barcelona, 1947-1985». Algunes de les imatges que es mostraven eren totalment inèdites i l’obra posà de relleu fins a quin punt els fotògrafs foren els pioners a l’hora de donar a conèixer i fer visible la metròpoli de postguerra i sota la dictadura.
La muestra ofrece un completo recorrido por su corta pero trascendental carrera a partir de más de sesenta obras entre las que, además de óleos, dibujos y collages, también hay una selección de fotografías y fotomontajes que la familia Lekuona pone a la venta por primera vez. A pesar de su prematura muerte con solo 24 años durante la Guerra Civil, el espíritu innovador y experimental de sus obras han hecho que Lekuona se convirtiera en un miembro destacado de la vanguardia española y un referente insoslayable. Durante su corta vida desarrolló todo un legado artístico de gran calidad constituido en gran parte por pinturas y dibujos que se alejan de la pintura vasca del momento, aunque mantenía contacto con artistas intelectuales vascos de su generación como Jorge Oteiza, Joaquín Gurrutxaga o Narciso Balenciaga, para adentrarse en las propuestas más modernas e internacionales que le llegaban de la mano de Alberto Sánchez, Benjamín Palencia, Maruja Mallo o José Moreno Villa, cuyas obras debió ver en Madrid.
Ricard Garcia Vilanova és l’únic periodista gràfic que ha estat a Síria des de l’inici del conflicte. El novembre del 2011, en el marc de les anomenades «primaveres àrabs», es va infiltrar a Jabal al-Zawiya, a la província d’Idlib, i va assistir a les primeres manifestacions contra el règim de Baixar al-Assad. La població estava tan atemorida per la Mukhabarat (la policia política) que, per por de ser identificada a les fotografies dels diaris, demanava als periodistes de retratar només els infants. També va ser testimoni de com aquest règim repressor dissolia les manifestacions amb els trets dels franctiradors, i després amb els tancs. La població civil s’enfrontava amb un exèrcit modern que atacava amb artilleria des d’helicòpters i avions de reacció, amb míssils Scud i fins i tot amb armes químiques.