L’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya inaugura el proper dijous 10 de novembre a les 19h l’exposició “El Norte Habitado” de Cristina Sánchez Escandell.
La mostra presenta les recents indagacions de l’autora sobre les possibilitats estètiques i narratives del tríptic fotogràfic sobre el fons argumental d’un recorregut vivencial. En aquest viatge, els diàlegs visuals de les imatges transcriuen i desenvolupen el principi de la vacuïtat, entesa com l’espai que tot ésser humà ha d’assolir per, posteriorment, ultimar i, d’aquesta manera, tornar-la a “habitar”.
Data: Del 10 de novembre al 23 de desembre de 2106
Lloc: Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, C/ Comte Urgell 187, 08036 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
La mosta presenta una col·lecció de fotografies que documenten els aspectes socials, culturals i esportius d’una ciutat a la recerca de la seva identitat en una etapa històrica que comença poc abans de la transició política i finalitza amb la celebració dels Jocs Olímpics.
No és tan llunyana l’època en què els nostres avis i pares buscaven refugi de la guerra o emigraven a Barcelona a la recerca d’una vida millor. “Records desplaçats” consisteix a enllaçar algunes de les primeres imatges que, en el seu moment i fins ara mateix, van servir per encunyar la icona del refugiat/emigrant en el context de la Barcelona de la Guerra Civil i de la postguerra. 
Les imatges de la mostra reflecteixen la fascinació del fotògraf pel món dels pallassos i capten les seves molt variades expressions, com la transformació de la persona en artista en posar-se un nas o pintar-se la cara de blanc, el cúmul de possibilitats expressives que ens ofereixen, el moment just del gest, la ganyota, el crit, la picada d’ullet… Fins al moment precís de provocar el riure.
La RAE define “saudade” como soledad, nostalgia, añoranza; pero sólo aquél que ha perdido lo más poderoso de su vida conoce la fuerza real de esta palabra. Saudade es lo que queda cuando alcanzas la certeza de que aquello que resultó ser el hogar no volverá. Significa extrañar con tal intensidad que hasta el cuerpo duele. El valor se desvirtúa; pues uno ya conoció la cima y ahora no hay paz nueva en la que descansar.
Per l’autora, les Illes Lofoten eren una meravella que calia descobrir, interpretar, revelar i desxifrar. Una terra evocadora i dominada per roques erràtiques de més de tres milions d´anys, sent unes de les més antigues del món, on el gel en retirar-se va deixar les formes sorprenents que es poden veure a l´actualitat.
Malgrat la seva curta trajectòria com a fotògrafa, onze anys entre 1927 i 1938, el llegat de Marianne Breslauer és un exemple singular de la denominada “nova fotografia”. Des del seu descobriment a la dècada dels vuitanta la seva obra s’ha mostrat en importants exposicions individuals, la darrera el 2010 a la Berlinische Galerie de Berlín. Aquesta serà la primera vegada que s’exposarà a Espanya el conjunt de la seva obra.
La mostra consta de 29 retrats i un autoretrat realitzats entre els anys 1965 i 2016. Una bona part, pertanyen al gruix de més de 4.000 negatius que Martí Gasull va cedir al MACBA, en qualitat de dipòsit. Com escriu Bernat Gasull i Roig al pròleg del catàleg de l’exposició que ha tingut lloc entre els mesos de maig i setembre de 2016 al Museu de Montserrat: -Són fotos d’artistes que mon pare ha tractat o conegut, o fins i tot ha establert una amistat ferma i estreta. Com ell mateix diu, són “sorgides del vici de fotògraf”. A voltes són fruit d’un imprevist: “Un dia em truca Guinovart i em diu: Martí, estic a Barcelona i m’han demanat una foto. Puc venir al teu estudi i en un minut me’n fas una?. Prou, li contesto. Resultat: Tres hores jugant a fer fotos”. Per això, més enllà del gest i l’esperit de l’artista, les imatges traspuen una dissimulada admiració, amistat i afecte mutus”.
Durant set anys el fotògraf veneçolà ha dirigit la seva mirada als residus d’una violència silent i quotidiana que marca el teixit social del seu país. L’artista recol·lecta evidències i realitza un treball sistemàtic de catalogació i salvaguarda d’una memòria col·lectiva. Toro construeix una sèrie d’expedients visuals que configuren un indesitjable arxiu històric d’un període tumultuós de la República Bolivariana de Veneçuela.