La mostra “La Casamance, amb els peus a la terra” és una mirada a la costa senegalesa i la Casamance, una regió al sud del país on, tot i els nombrosos escamots militars que intenten detectar els focus encara incontrolats de guerrilla separatista, la vida continua.
Al Senegal conviuen fins a més de 20 ètnies: els orgullosos diolas, els pastors peul, els camperols serers, els mandinga, els fula, els wolof… Cada ètnia té la seva pròpia llengua o dialecte, i així fins a més de 30 diferents. Només a la Casamance es parlen més d’una dotzena de llengües.
Després d’haver explotat el sistema de vida de tot un continent, Europa l’ha deixat a la deriva entre dues aigües: la tradicional i la prooccidental, tornar a les arrels o aconseguir el paradís blanc de comoditats… Però la cosa canvia quan el viatger arriba a la Casamance. Hi habita el poble diola, ètnia minoritària en un país dominat pels wolof, musulmans en la seva majoria. Els diola conserven els seus ritus animistes i les tradicions ancestrals. Pel país circulen acudits sobre els diola. Se’ls titlla d’assilvestrats pel seu rebuig a la gran ciutat i el seu lligam a la terra. El cert és que, tot i la guerrilla separatista avui gairebé extingida, es mostren en la seva majoria a favor d’una integració en l’estat del Senegal. Condemnats a la separació de pobles que va exercir Occident, molts pensen que és millor integrar-se en un estat més o menys important com el Senegal que –com el cas de la veïna Gàmbia– convertir-se en un país oblidat per molts. Altres posen l’autonomia per davant de tot. Però els uns i els altres s’esforcen plegats cada dia en la lluita per la supervivència.
Data: Del 5 al 26 de febrer de 2007
Lloc: Centre Cívic Drassanes, C/ Nou de la Rambla 43, 08001 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
Una de les principals tasques dels fotoperiodistes és mostrar llocs als quals la gent difícilment té accés. De vegades, es fa denúncia amb imatges de situacions irregulars, que, aprofitant la impunitat o el desconeixement, esdevenen tant al voltant com en zones remotes del planeta. Fins i tot, de vegades, més properes del que podem imaginar.
Com més amunt s’eleva una construcció, més manifesta una ambigüitat essencial, ja que, observada des de baix, des d’on més aclapara la seva envergadura, sembla alliberar-se del pes i adquirir progressivament la condició del vol; a mida que augmenta la magnitud vertical, més lleugera sembla tornar-se. L’escorç radical que 
La fotógrafa Anne Tove Orke (Noruega, 1978) introduce al espectador en una zona íntima y sensible en la que las personas demuestran una relación de proximidad y vulnerabilidad, y en la que, al mismo tiempo, son intocables, debido al delgado velo que muestra un conjunto difuso y oculto. Las fotografías toman como punto de partida las emociones humanas, donde lo abstracto es concreto, lo íntimo es expuesto, lo interno es externo… para llegar así a un estadio donde los sentimientos no pueden describirse con palabras.
“Inshalláh, Marruecos 1996-2006” es un ensayo fotográfico desarrollado en clave casi literaria que discurre por un Marruecos contemporáneo, fundamentalmente urbano, donde el mestizaje cultural se hace visible en la convivencia de la tradición árabe y la influencia de la cultura occidental. La muestra se hace eco de un Marruecos donde la televisión es un modelo iconográfico a través del cual se filtran todo tipo de modas globales.