La fotografía és un dels llenguatges artístics i expressius més populars de la nostra època. Des de fa més d’un segle ha servit com a mitjà de comunicació per construir la realitat des d’una òptica mecànica, visual i, essencialment, veraç.
Durant les últimes dècades la fotografia també ha servit per qüestionar visions i discursos dominants sobre la «masculinitat» i la «feminitat», els rols socials, el paper tabú del cos nu o del cos malalt als mitjans de comunicació de masses o els estereotips de bellesa que ens ven la publicitat. L’èxit i la popularització de la fotografia ha posat en dubte valors absoluts i essencialistes sobre el cos i ha servit, al mateix temps, per mostrar que termes com «home» o «dona», «persona sana» o «persona malalta» varien històrica i culturalment: la idea de cos ve determinada per factors socials, polítics, econòmics o culturals.
El treball dels fotògrafs Joana Matallana, Manolo Martínez, Mariona Garcia, Roger Guaus i Sara Córdoba ens apropa a algunes de les formes de representació del cos humà a la nostra societat. Les seves fotografies aborden qüestions com la identitat personal, el gènere, la orientació sexual o la malaltia. Al mateix temps, les seves imatges ens conviden a reflexionar sobre el cos des d’altres punts de vista i ens permeten l’entrada a conèixer diferents contextos i realitats a partir d’una àmplia varietat de mirades creatives.
Data: Del 19 d’abril al 17 de maig de 2007
Lloc: Espai Fotogràfic Can Basté, Pg. Fabra i Puig 274, 08031 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta



Encontrar la poesía y la belleza en la nueva arquitectura deshumanizada del siglo XXI es el leitmotif del nuevo trabajo del fotógrafo y pintor 

Al Iemen, dins les ciutats emmurallades, les dones van mig envelades i els homes porten un punyal i, sovint, un arma de foc, els carrerons estrets i els basars coberts palpiten de vida, olors i colors; les muntanyes són ferotges i de roca despullada però de les valls pengen com per miracle bancals verdíssims de fruiters, de cafè, de blat i de kat; els deserts no tenen límits però les sorres amaguen ciutats perdudes; i la gent és noble i petita, salvatges en el millor sentit de la paraula, perquè viuen lliures i no domesticats com nosaltres, i cap govern central no pot doblegar el seu orgull ni sotmetre la seva independència.
Al principi de 2004,