Una de las esencias de la fotografía es hacer visible lo no visible. El magnetismo visual que desprende la congelación del movimiento reside en la imposibilidad de nuestra visión para fijar ese instante con nitidez. La fotografía nos permite explayarnos en la contemplación dilatada de ese instante mágicamente detenido.
Camino Laguillo nos ofrece una colección de imágenes obtenidas con la paciencia del cazador. Son momentos de inaprensible fugacidad, que se convierten en inquietantes merced al halo de oscuridad que rodea a los sujetos. La luz dramatizada que los ilumina apenas desvela un fragmento de la escena y dota a la imagen de una textura cinematográfico. Cuando una imagen es capaz de hacernos abandonar la confirmación de su veracidad transportándonos a una narración interrumpida, decimos que parece el fotograma de una película. Y es que el cine como la fotografía documental dependen del uso de ciertas convenciones visuales para referirse a la realidad. Pero, si intercambiamos esos códigos la identificación de realidad y ficción se torna inestable. Basta iluminar un fragmento de la realidad de acuerdo a parámetros cinematográficos, para que la imagen resultante desborde lo real hasta parecer una puesta en escena; por el contrario, los directores que aspiran a la verdad prescinden, entre otros elementos, de la luz artificial.
La presencia de la fotógrafa en esta serie es tan espectral como lo son sus imágenes. Sólo parece existir cuando la delata la mirada del fotografiado, pero su ausencia impregna de tal modo las fotografías que es el espectador quien puede sentirse sorprendido en su propio vouyerismo. Camino Laguillo nos invita a asomarnos a esa burbuja de intimidad que son los habitáculos de los automóviles. Un lugar donde se desactivan las poses públicas y emergen los gestos ensimismados. El magnetismo de esos rostros congelados, que se sienten a salvo de la curiosidad ajena, proviene de sus expresiones alienadas que nos hablan elípticamente del tipo de sociedad que habitamos. Son fotografías que sugieren un cierto grado de complicidad con el espectador: cada uno de nosotros podría ser el protagonista de estas imágenes.
Fecha: Del 3 de noviembre al 8 de diciembre de 2011
Lugar: Galeria Valid Foto, C/ Buenaventura Muñoz 6, 08018 Barcelona (mapa)
Precio: Entrada gratuita
Sense intenció de tancar els ulls davant algunes de les realitats quotidianes més amargues de Guatemala com la violència dels càrtels del narco, de les maras (bandes juvenils), la corrupció política i policial, la molt estesa pobresa, i altres problemes socials, el fotògraf Àngel Peral prefereix enfocar la seva mirada en altres realitats quotidianes de caràcter més amable que també hi són presents en el dia a dia d’aquest bell país: Guatemala. Un lloc al que les forces creadores de la naturalesa van dedicar especial cura a l’hora dibuixar la bellesa dels seus variats paisatges: volcans, llacs, selva, muntanyes, costes marines, parcs naturals, fauna i vegetació. També mereixen tota la nostra atenció la seva cultura i ritus ancestrals, ruïnes arqueològiques, arquitectura colonial, mercats, artesania, una saborosa gastronomia, i per descomptat, les persones que hi habiten.
Claude Cahun (1894-1954), l’obra de la qual provoca veritable entusiasme actualment, era pràcticament desconeguda fins a principis dels anys vuitanta, quan els treballs de François Leperlier i les exposicions del Museu de Belles Arts de Nantes (1994) i del Museu d’Art Modern de París (1995) la van descobrir al gran públic. La seva vida, la seva obra –tant literària com artística– reflecteixen una personalitat excepcional, profundament llibertària, situada al marge de les convencions dominants (sexuals, socials, ètiques…) d’una època d’exploració de les avantguardes i de commoció moral. D’entre totes les seves fotografies, els seus autoretrats són sens dubte el material que ha suscitat més interès en els darrers temps. Durant tota la seva vida, l’artista es va servir de la seva pròpia imatge per desmuntar un a un els tòpics associats a la identitat. Es va reinventar per mitjà de la fotografia fent de model davant l’objectiu amb un hàbil sentit de l’actuació i del joc de rol, vestida de dona, d’home, d’heroïna inclassificable, amb llarga cabellera o el cabell molt curt o, fins i tot, amb el crani afaitat. Aquest recorregut discursiu va trobar els seus perllongaments, particularment innovadors, en els treballs de posada en escena d’objectes i en el fotomuntatge, que reivindiquen la posició dominant de l’imaginari i de la metamorfosi.
La llibreria Altaïr acull fins el 20 de desembre l’exposició “La ruta de Tintín a Brussel·les i Valònia” del fotoperiodista 
El treball “La Escocesa. Art en perill d’extinció” de 
“Durmientes” és una col·lecció de fotografies iniciada el 2006 als carrers de Barcelona que, fins avui, ha tingut continuïtat en altres ciutats del món. La sèrie reflecteix la gran diversitat de la gent que dorm al carrer, que no són únicament els sense sostre. També hi ha tot tipus de persones descansant en diferents llocs públics i en les situacions més variades. Són imatges que reivindiquen l’existència multiforme de la vida urbana i la seva capacitat d’apropiar-se d’aquests indrets en nom del dret a descansar. Un contrapunt a la pressió excessiva que exerceixen les nostres ciutats sobre els espais urbans.
L’exposició “Perdudes”, que es podrà veure del 2 al 27 de novembre a l’Espai Cultural NIU, recull una col·lecció d’autoretrats de la fotògrafa 