L’Agrupació Fotogràfica de Catalunya presenta una mostra amb una trentena de fotografies de Ricard Terré (Sant Boi de Llobregat 1928 – Vigo 2009). La selecció de fotografies correspon al període en què Terré va ser soci i col·laborador actiu de l’AFC, de 1955 a 1959.
La AFC comptava l’any 1958 amb 1.200 socis que aportaven una quota mensual mínima de 15 pessetes. Era l’agrupació fotogràfica més important de l’estat espanyol. En comparació, la Reial Societat Fotogràfica de Madrid comptava només amb 125 socis. Ser soci de l’AFC era un motiu d’orgull per a molts fotògrafs catalans. Tenien dret a participar en els concursos de classificació per a les diverses categories. Qui aconseguia la categoria d’Honor podia exercir de jurat i càrrec en les juntes de govern. Però sobretot augmentava les possibilitats de ser premiat en els concursos de fotografia artística, nacionals i internacionals. El soci nouvingut a una agrupació fotogràfica era un aprenent, el soci veterà era el mestre.
Ricard Terré era per llavors un pintor aficionat i caricaturista. Buscava un mitjà que li permetés jugar amb valors més d’acord amb l’abstracció i el disseny. Va ser llavors quan un fotògraf de l’agrupació de Sant Boi, el seu poble natal, li va brindar el primer contacte amb la fotografia i el va animar a practicar-la aplicant els mateixos criteris plàstics de composició, textura i valors que estava assajant a la pintura. La fotografia li va interessar fins al punt de fer-se soci de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on va entrar en contacte amb els membres més disconformes. Tot i això, sempre va respectar la institució i participar en els seus col·loquis, exposicions, butlletins i fins i tot en els concursos, però les seves idees estaven en contradicció amb els “òrgans, els consagrats”. Les seves ambicions estètiques li van semblar pobres i detectar de seguida els símptomes del salonisme en la fotografia que es valorava en els concursos. En conseqüència, la seva posició va ser de certa distància irònica amb la institució, encara que mai clarament bel·ligerant. Per fer sentir la seva opinió, va decidir entrar en l’elit de l’AFC, practicant el que es considerava bona fotografia. D’aquesta manera demostraria que el seu estil (el contrast excessiu de les còpies, el gra gruix de la pel·lícula, els formats lliures, els moguts i els desenfocaments) no eren malapteses de principiant sinó símptomes d’una voluntat expressiva. Per aconseguir aquesta solvència, Terré va calcular que necessitaria tres anys per aconseguir la categoria d’Honor, un autèntic rècord.
1957 va ser el seu any més actiu en l’agrupació. Al gener d’aquest any va inaugurar els “Col·loquis” de fotografia, moderat per Josep Closa Miralles. Però el fet més destacat que vincula Terré amb l’agrupació, és l’exposició col·lectiva al costat de Ramón Masats i Xavier Miserachs inaugurada el 13 d’abril de 1957, en el mateix saló que avui acull aquesta mostra individual de Terré. Aquesta tríada, ben diferent en els seus plantejaments individuals, tenien com a objectiu donar a veure les seves fotografies i demostrar que la fotografia era viva, més enllà de la tècnica i les normes estètiques. Per preparar la mostra, van comptar amb el parer de Josep Maria Casademont, Oriol Maspons i Francesc Català-Roca, també socis de l’agrupació.
Per primera vegada després de la Guerra, el públic de la cultura de la ciutat de Barcelona va visitar amb interès una exposició als salons de l’Agrupació. Un públic amb interessos amplis, que no va jutjar les fotos de manera conservadora, sinó que va gaudir de la sorprenent audàcia fotogràfica dels tres fotògrafs. Van aconseguir fer de la fotografia un esdeveniment cultural al qual la crítica va dedicar espai a la premsa. Davant del rigor del salonisme, aquesta “altra fotografia” es mostrava lliure. Complia la doble funció de mostrar el món real, més enllà de l’anècdota, amb el seu drama i emoció, i alhora era via d’expressió i d’opinió per al fotògraf.
Per Terré resultava en certa manera incompatible fer fotografia lliure en el si d’una agrupació fotogràfica. La primera condició limitadora era la distinció entre fotografia i art fotogràfic: “La fotografia veritat – va dir l’any 1959 en un article de la revista Afal – plana, gairebé tímida, sense aspiració a l’Art, ha d’estar contenta amb ser Fotografia”.
No obstant això, Ricard Terré va ser un dels fotògrafs del Grup Afal, al costat dels madrilenys de La Palangana, que més va confiar en la renovació de les agrupacions fotogràfiques. Per a ell, els concursos de fotografia moderna, com el Saló d’Avantguarda organitzat per l’AFC, van ser un motiu d’esperança per a la renovació de les agrupacions fotogràfiques: “… alguna cosa així com un motor dins del salonisme per sortir d’ell”.
Aquesta exposició torna a portar aquell esperit lliure, elegant, irònic i profundament humà de la fotografia de Terré als salons de l’AFC, per inspirar les noves generacions d’avui. En profunditat, els problemes a què s’enfronta un jove fotògraf segueixen sent els mateixos. A les fotos del jove Terré podem reconèixer aquesta inquietud en la recerca dels temes i en la concreció de l’estil.
Data: Del 27 de maig al 29 de juny de 2013
Lloc: Agrupació Fotogràfica de Catalunya, C/ Duc 14, 08002 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
Barcelona s’ha convertit en una destinació turística de primer ordre mundial i sovint un es pregunta quina sensació s’emporten els milions de persones que ens visiten. Quin és l’aspecte que més els interessa? Quina és la imatge que en projecten quan tornen als seus llocs d’origen? Molt probablement no té res a veure amb la que Úbeda guarda a la seva memòria i, especialment, en el seu arxiu fotogràfic.
La repetición está en la base de todo tipo de aprendizaje, evolución y progreso. Más que formar nuestra manera de ver y hacer, la repetición es nuestra manera de ser; sólo sabemos (re)accionar si podemos relacionar. Es por ello también que la repetición se encuentra en la base de todos los modelos eficientes de comunicación, como técnica para minimizar el desconcierto y aumentar la fiabilidad. En «Ibid.», Nybergh concentra su atención en el uso de la repetición en la fotografía examinando su valor documental y nuestra relación con ella, cuestionando en qué grado somos nosotros los que fotografiamos, planteando la incómoda posibilidad de ver esta relación invertida. Hacer visible la repetición es una condición esencial para adentrarnos en la ontológica cuestión documental de la fotografía. En «Ibid.» las fotografías se mezclan con sus fuentes y los referentes manifiestan sus referencias creando un sistema cerrado donde el intercambio de información con el mundo exterior tiende a inhibirse frente a un constante feedback ensimismado.
Desde el inicio de la formación de las primeras comunidades cristianas, la Iglesia Católica ha tratado siempre de transmitir su memoria. De aquellos tiempos primitivos no se ha conservado nada. Saqueos, incendios y destrucción han borrado esta memoria. Hace poco más de 400 años, el papa Pablo V decidió fundar el Archivo Secreto, un lugar físico donde almacenar y proteger la riqueza del material impreso que se acumulaba. Hoy en día, el archivo sigue creciendo, formando un intrincado camino a través de kilómetros de documentos y epístolas que forman parte de un patrimonio exclusivo. La exposición de Ansaloni nos muestra los aspectos humanos y la gente que trabaja con este patrimonio único. Conservadores, bibliotecarios e investigadores que se desplazan dentro de las paredes de uno de los mejores archivos del mundo.
«Memory Lane» es un proyecto fotográfico muy personal que la autora ha realizado sobre su padre, que falleció a la temprana edad de 53 años. La serie habla sobre el tiempo, que vuela y no espera a nadie, sobre la vida y la muerte, y sobre cómo el presente se encuentra con el pasado gracias a la fotografía. La autora, que tiene claro que para recordar hay que contar, regresa a sus raíces y reconstruye su memoria para no olvidar, captando momentos que permanecerán para siempre. 
Barrejat entre els manifestants de protestes socials o caminant per barris de treballadors, Mateos retalla, amb cert escepticisme, imatges que de forma ambigua o explícita, aconsegueixen expressar visualment la complexitat de les situacions que ha viscut. Imatges inquietants que no sempre ho expliquen tot i que, de vegades, indueixen a l’espectador a completar-les amb la seva imaginació.
Nacido en Barcelona en 1930, Ontañón descubre casualmente la fotografía cuando va a un estudio de publicidad a entregar unos albaranes. Su curiosidad por la fotografía le lleva a hacerse socio de la Agrupación Fotográfica de Cataluña en 1956, donde contacta enseguida con los más inquietos, miembros del Grupo fotográfico AFAL, del que forma parte desde 1959. Es Ramón Masats, ya instalado en Madrid, quien le habla de Europa Press, una nueva agencia de noticias que necesita fotógrafos. Deja entonces su trabajo de auxiliar de banca en Barcelona y se traslada a Madrid para dedicarse profesionalmente al reportaje.
Esta exposición es una recopilación de fotos del continente asiático, en un viaje de 13 meses que Faure hizo en bicicleta desde la India hasta Japón, pasando por Nepal, Malasia, Singapur, Indonesia, Tailandia, Myanmar, Camboya, Vietnam, Laos, Corea del Sur y Mongolia. Estas fotos intentan mostrar situaciones cotidianas de cómo vive la gente de ese continente su día a día, con especial atención a las zonas rurales de cada país.
Especializado en fotografía de skate, Babnik desarrolla en esta serie de fotografías un estudio de auto-reflexión sobre la naturaleza humana y la sociedad. El autor utiliza imágenes de las peleas de perros para hacer una crítica sobre el ejercicio de demostración de poder que el humano no se corta en ejecutar, tanto sobre el propio hombre como con los animales, a los que explota y humilla.