El Centre Cívic Besòs acull del 10 al 28 de febrer l’exposició “Somorrostro, crònica visual d’un barri oblidat” del fotògraf Manel Gausa.
El Somorrostro va ser un barri d’origen incert situat a les platges de la Barceloneta, més enllà d’on avui s’aixeca l’Hospital del Mar. Allà s’hi va aplegar gent vinguda de diferents indrets, que vivia en barraques, en una situació molt degradada, i també hi va néixer, ara fa cent anys, la gran bailaora Carmen Amaya. El 1966 va ser arrasat definitivament, coincidint amb una visita del general Franco a Barcelona per presenciar unes maniobres militars.
Gausa va tenir ocasió d’anar un diumenge a aquest barri, animat per una companya de la ràdio que hi feia serveis socials i que l’hi va acompanyar. Això el va introduir entre la gent que hi vivia i li va permetre fotografiar amb comoditat. Les fotos són d’un mateix dia de l’any 1958, en plena època franquista.
Paral·lelament a l’exposició, el dijous 13 de febrer a les 19.30h tindrà lloc una xerrada organitzada per líniazero edicions, dirigida per la historiadora Mercè Tatjer, amb la presència de Gausa i antics habitants del Somorrostro.
Data: Del 10 al 28 de febrer de 2014
Lloc: Centre Cívic Besòs, Rambla Prim 87-89, 08019 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
En aquest moment gairebé un milió de treballadors de la construcció, immigrants d’Índia i Bangladesh, viuen en dormitoris provisionals als afores de la ciutat de Singapur. Tot i que les seves mans han construït tot el que els envolta, els habitants d’aquesta ciutat-estat creixen en descontent cap a la seva presència. Com a conseqüència, el seu govern ha introduït noves mesures per reduir el nombre dels anomenats “treballadors en trànsit”. El pla: fer arribar nous immigrants més qualificats pujant impostos als empresaris que contractin treballadors sense cap formació. La nova generació de mà d’obra especialitzada amenaça la permanència de tots aquells que es troben actualment a Singapur, país que no té lleis que els protegeixin.
Hi ha paisatges que impacten i commouen, o no, tot depèn de qui els mira. La sensibilitat, els valors, el nivell de formació, l’estat d’ànim de cadascú, entre altres factors, són filtres subtils que condicionen la manera de percebre’ls i els fan semblar intranscendents o els incorporen a dins seu per sempre més, tant si es tracta d’espais naturals com d’elements d’ordre estètic o detalls que condueixen al cor de la cultura.
La mostra recull una selecció d’imatges de portes i finestres tapiades realitzades en l’àrea metropolitana de Barcelona entre el 2006 i el 2009. Les fotografies de Sancho funcionen com a metàfores de la deterioració d’una època recent que ha tingut en l’anomenada “crisi del totxo” una de les seves principals senyes d’identitat. A la vegada, els llocs fotografiats s’assemblen a una caverna primitiva, pel que fa al fet de ser espais que han estat habitats en un altre temps, l’estat d’abandó dels quals es manifesta en petits vestigis que són, a la vegada, l’únic indici d’una vida passada. 
En ambas actividades alcanzó una maestría que ha sido universalmente reconocida: para Susan Sontag la obra literaria de Rulfo fue una de las más influyentes del siglo XX, y al mismo tiempo lo consideraba “el fotógrafo más importante que he conocido en Latinoamérica”. Esto último, dicho por la autora de un ensayo fundamental como “Sobre la fotografía” no es poca cosa. Ella aceptó escribir el texto de presentación del libro 100 fotografías de Juan Rulfo, aparecido a fines de 2010, cuando se le propuso este proyecto en 2003, pero su muerte, ocurrida a fines de 2004, le impidió entregarlo. Por esta razón el más reciente libro de fotografías de Juan Rulfo está dedicado a su memoria.
El múixing, encara que actualment es considera un esport, ha estat (i encara és) una forma de transport nòrdica caracteritzada per l’ús de gossos de tir, que servia per desplaçar-se per superfícies nevades amb rapidesa. El terme prové d’una ordre, en llengua francesa, d’iniciar la marxa tal com “endavant”, “a córrer” o “anem”, perquè l’equip comenci a tirar. Actualment, el terme “mush” rarament s’utilitza, però al corredor d’aquesta modalitat se li denomina “musher”.