El Frontó Colom acull del 18 de maig al 18 de juliol l’exposició “Mil·lèssima zero”, amb una selecció de fotografies realitzades pel alumnes del Curs d’Especialització en Fotografia esportiva de l’IEFC.
Fotografiar és aturar el temps. Fotografiar l’esport és detenir-ho tot: la pilota, el motor, el pedaleig, l’aigua, el salt, la caiguda… És paralitzar l’eufòria, la decepció, el gest, la protesta… L’esforç. Aconseguir que aquella jugada irrepetible ocupi el seu lloc, per sempre, requereix de la major intuïció i rapidesa. Dels majors reflexos. Prémer el disparador un instant després és arribar tard. És no aturar el temps en el seu just moment. És no tornar-li a l’esport per sempre aquells moments fugaços que ens va donar.
Aquesta exposició recull alguns d’aquests instants congelats per Berta Ballvé, Laura González, Óscar Roche, Sara Gordon, Sonia Campillo i Xavi Rondón, moments inesborrables que no tornaran a repetir-se i que estaran presents per sempre gràcies al fet que un fotògraf hi va ser i va disparar a la mil·lèsima zero…
Data: Del 18 de maig al 18 de juliol de 2016
Lloc: Frontó Colom, C/ La Rambla 18, 08001 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
Entre 2013 y 2014, Verbelen visitó los dieciocho países de la zona euro. Pasó una semana en cada uno de ellos, haciendo todo menos el turista. Su destino era el punto central del círculo más pequeño que podía dibujar en el mapa de cada país. Se mantuvo alejado de las grandes ciudades y de lugares fotogénicos. En muchas ocasiones terminó en pueblos casi abandonados, geográficamente diversos, pero siempre reconocibles emocionalmente. Inspirado visualmente por la vida cotidiana y sus esporádicos encuentros con los locales, capturó imágenes de las historias que encontró allí.
En esta ocasión, d’Agata nos sorprende con fotocollages creados con sus propias fotografías. Así, cada imagen encierra una larga serie de instantáneas, una sucesión trepidante de fotogramas que logran dar aún más sensación de movimiento de la que ya solemos encontrar en sus trabajos. Algunas muestran cuerpos desnudos, otra muestra el cuerpo del fotógrafo que parece interrogar al paisaje, otra muestra imágenes del bosque maldito Aokigahara, en la falda del Monte Fuji, donde tantos suicidios se llevan a cabo.
“D’aquell lloc procedeix constantment un flux d’esdeveniments que són font de perill per a mi”, va escriure l’escriptora anglo-irlandesa Rebecca West el 1937. “Aquell lloc” era Iugoslàvia, el país on va néixer Dragana Jurisic. Quan es va adonar que no saber res d’un lloc “que amenaçava la seva seguretat” era “una calamitat”, West es va embarcar en un viatge a través de Iugoslàvia. El resultat va ser el llibre “Black lamb, grey falcon” editat el 1941. Concebut al principi com “un llibre de notes”, en mig milió de paraules esdevingué un retrat no solament de Iugoslàvia sinó també d’Europa just abans de la Segona Guerra Mundial, i va ser considerat una de les obres mestres del segle XX. La Setmana Santa de 2011 Jurisic va començar a recordar el viatge de West i la reinterpretació de la seva obra mestra mitjançant l’ús de la fotografia i el text, en un intent de tornar a viure la seva experiència de Iugoslàvia i de tornar a examinar les conflictives emocions i records del país que era.
Segons l’ACNUR, uns 850.000 refugiats i immigrants, entre els quals hi havia molts nens, van arribar a Grècia per mar el 2015. D’aquests, més de 500.000 van desembarcar a Lesbos, una illa grega a unes vuit milles nàutiques de la costa turca. Situada a l’epicentre del flux migratori, Lesbos no pot oferir res als refugiats, sol·licitants d’asil i immigrants procedents principalment de Síria, l’Afganistan i l’Iraq. Una vegada arriben a la costa, han de fer un llarg trajecte per les muntanyes de l’interior de l’illa per arribar a camps de refugiats que no disposen de serveis bàsics, com lavabos o dutxes, i on no està garantit ni tan sols un lloc en una tenda de campanya. Han de quedar-se en aquests campaments insuficientment atesos i mal gestionats per tal d’obtenir el registre necessari per viatjar legalment i continuar el seu camí d’esperança a través de Grècia cap a altres països europeus com Alemanya i Suècia.
Cuando miramos una fotografía relacionada con nuestras vivencias, nuestros inmateriales y poco fiables recuerdos se rinden ante el soporte material. Las solidas fotografías pasan a substituir a nuestra memoria y nuestra identidad se certifica mediante ese conjunto de fotografías. Hace tiempo, un amigo de Albarrán y Cabrera les entregó unos negativos y postales encontradas en una carterilla de fotos en la basura. Tras escanear los negativos, encontraron que eran fotografías de familia, de hace unos cuarenta años, tomadas por un fotógrafo aficionado. Todas las imágenes tenían una característica común: estaban subexpuestas, por lo que era imposible reconocer a los personajes fotografiados. La familia podría ser cualquiera. Aquellos momentos, parte de la identidad del fotógrafo podrían ser también los suyos. Los autores decidieron usar fotografías propias junto con las anónimas, unificarlas con un mismo proceso de copiado y así generar la identidad y las memorias de alguien que nunca existió. El resultado está recogido en la serie “Éste eres tú”.