Barcelona Photobloggers

Les imatges extretes dels mitjans de comunicació impresos constitueixen la matèria primera de l’art d’Eulàlia Grau (Terrassa, 1946). Des de principis dels anys setanta, crea muntatges fotogràfics i collages que actualitzen la tradició avantguardista de l’art compromès amb valors que estan en crisi en el moment històric de la producció de l’obra. L’artista denuncia la manera en què la premsa de l’època, en línia amb els poders econòmic i polític, serveix els interessos d’una societat vigilada, censurada, injusta i masclista. Els mitjans propaguen models socials de dominació econòmica i cultural, i formes de violència ideològica i física. L’obra d’Eulàlia s’ha convertit en el document d’un període de canvis i crisis que presenta paral·lelismes incòmodes amb el present. La seva opció estètica no s’entén sense un ferm compromís ètic: ocupa un lloc destacat entre les pràctiques artístiques que constitueixen l’espai d’expressió dels feminismes de finals de la modernitat, i formen part dels moviments d’opinió que fan canviar profundament la societat durant els últims anys de la dictadura de Franco i la Transició.

Data: Del 8 de febrer al 30 de juny de 2013
Lloc: Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Plaça dels Àngels 1, 08001 Barcelona (mapa)
Preu: Pagament

El vestíbul de la Fundació Joan Miró acull fins el 26 de maig «Pintades», una petita mostra de fotografies de Joaquim Gomis, que evidencien la rotunda actualitat d’alguns dels temes que va tractar.

En el fons Gomis, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya hi ha 8 albums plens de fotos de pintades, murals i cartells dels barris de Barcelona i algunes de Girona preses els anys 1977-78, en plena transició. Reivindicacions que ara en diem ecologistes, o pintades en defensa de la llengua, el debat sobre l’Estatut d’Autonomia, o la legalització del PSUC, són alguns dels temes que Gomis tracta, tot amb un rerefons de total decadència física de la ciutat després d’anys de negligència i descontrol (carrers sense asfaltar, totxo erràtic i indiscriminat, etc.) i de crisi econòmica associada al petroli.

I malgrat tot, aquesta petita selecció de 7 fotografies que s’exposen ara al vestíbul de la Fundació reflecteixen il·lusió i molta lluita. Algunes fins i tot estan plenes d’ingenuïtat. La sensació general és que tot estava per fer i que tot era possible, i això que també planava amb força la presència dels nostàlgics del “Règim”.

Data: Del 15 de gener al 26 de maig de 2013
Lloc: Fundació Joan Miró, Avinguda de Miramar 1, 08038 Barcelona (mapa)
Preu: Pagament

La exposición de Alek Levasgani nos introduce de lleno en una fugaz historia de amor “Marinata”. El enamoramiento de dos jóvenes, Maria e Inata que con muy poco habían llegado desde su Letonia natal a Barcelona.

Las fotos de Alek nos desvelan, a través de otro registro, el doble juego de la mirada. La frágil película entre la fantasía y la realidad queda reflejada en esta serie a través de un íntimo lenguaje fotográfico. Como si en cada imagen pudiéramos visualizar a través de la expresividad de los rostros o las texturas de la ropa de Maria e Inata, no solo cierta teatralidad del amor sino también la transparencia de la lente fotográfica. Un sensual recorrido visual que se oculta parcialmente frente a nuestros ojos.

En un juego inverso al del trabajo en laboratorio químico, donde lentamente vemos surgir la imagen, el fotógrafo desaparece en la misma medida que esta imagen argéntica se hace visible. Y es ahí donde visualizamos su escondite. Como probablemente se sentían los primeros espectadores ante las sensuales pinturas de Courbet, la serie “Marinata” nos transforma, sin nosotros quererlo, en voyeurs.

Alek nos habla del título de esta serie “…ya no están juntas, no se hablan, pero se han quedado las instantáneas. Imágenes robadas por mí a su historia de amor juvenil cuando eran inseparables, felizmente unidas. Cuando eran una en dos, eran “Marinata”.

Fecha: Del 21 de febrero al 21 de marzo de 2013
Lugar: Taller Milans, Plaça Milans 4 – bajos, 08002 Barcelona (mapa)
Precio: Entrada gratuita

Baldomero Alejos neix al departament de Huancavelica el 1902. Mor l’any 1976 a la ciutat d’Ayacucho. Se’l considera, conjuntament amb en Martín Chambi i els germans Vargas, un dels màxims exponents de la fotografia al Perú. Al 1920 emigra a Lima on fa els seus primers treballs com a fotògraf a l’Estudi Goyzueta. Al 1924 s’instal·la a Ayacucho i obre el seu propi estudi fotogràfic, el qual aviat es convertirà en un dels indrets més concorreguts i alhora obligats de la societat d’Ayacucho. Durant mig segle retratarà la ciutat i els seus habitants: la seva dinàmica social, esportiva, cultural, religiosa i política.

Les imatges d’Alejos no són una foto més en blanc i negre: retrat d’una època pretèrita, pictòrica i curiosa des de la perspectiva de l’Instagram. La seva obra conforma un exercici de recuperació de la memòria històrica que, construït des de l’àmbit comercial en origen i de l’artístic en destí, esdevé polític en el seu desenvolupament. Tot i el quietisme dels personatges fotografiats, malgrat els castells europeus o l’acurada impostació de postures i patriarques, una sensació estranya emana d’aquestes fotografies: fa l’efecte que els seus protagonistes —immòbils per sempre— han aconseguit transitar pel Temps. És a través d’aquells ciutadans i ciutadanes d’Ayacucho que busquen conservar un record gràfic de la seva persona que percebem amb claredat com ja comença a esquerdar-se tot un món que semblava immutable.

Baldomero Alejos farà les seves darreres fotografies quatre anys abans de l’eclosió de la violència generada per Sendero Luminoso. Els darrers encàrrecs del seu estudi seran –majoritàriament– fotografies per a documents. Entre les milers de fotos de carnet que van quedar al seu estudi, n’hi ha dues d’especialment interessants fetes a mitjans dels anys seixanta: una mostra a un intel·lectual rodanxó i formal que ha arribat a fer classes a la universitat, el professor Abimael Guzmán. Molt probablement va ser encarregada per al seu passaport a meitat dels 60: Guzmán viatjaria a la Xina a estudiar a l’escola de Nan Kin de guerrilla maoista. Anys després es convertiria en el líder de Sendero Luminoso.

Data: Del 13 de febrer 31 de juliol al de 2013
Lloc: Casa Amèrica Catalunya, C/ Còrsega 299 – Entresòl, 08008 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta

«Materia Fugaz» es la fusión de la fotografía de Lita Bosch y los poemas de Estel Solé. Ambas combinan sus creaciones para dar lugar y forma a un nuevo concepto, la «photopoetry».

Bosch presenta una selección de fotografías de su colección y Solé ha escrito algunos poemas inéditos inspirados en las obras de la fotógrafa. El objetivo es unir dos disciplinas artísticas que no suelen presentarse juntas, crear la posibilidad de leer poesía en las paredes de una galería y que, además, los versos tengan que ver con el mundo y las sensaciones que sugiere cada imagen. De esta manera, Solé completa la obra de Bosch para que, después, el público asistente pueda ser el último elemento de este canal de comunicación artístico.

Fecha: Del 15 de febrero al 15 de marzo de 2013
Lugar: Galería Espacio Visible, C/ Trafalgar 43, 08010 Barcelona (mapa)
Precio: Entrada gratuita