El Círculo del Arte inaugura el próximo sábado 22 de marzo la exposición «Las matemáticas de Dios no son exactas» de la fotógrafa Rocío Verdejo.
La muerte nos unifica y universaliza. Nos muestra un mundo diferente en los momentos y las realidades que nos tocan vivir durante el proceso de pérdida. Al mismo tiempo nos hace reflexionar sobre la propia existencia y la de los que nos rodean, jugando entre las presencias y las ausencias, entre las emociones y relaciones.
Verdejo nos expone este proceso de una manera casi cinematográfica con una estética cercana a la imagen Años 50. Muestra recuerdos propios y familiares de esos procesos de pérdida y aceptación ante lo inevitable. En sus fotografías la presencia de la muerte es sutil y cotidiana, acercándose a los protagonistas, normalizando la situación sin restarle dramatismo y trascendencia. De esta manera consigue hacerse cercana al público, que puede reconocerse en esa falta de oxígeno que respiran sus composiciones. Irónicas imágenes de cotidianidad en la que un primer vistazo pide más y exige una pormenorizada revisión de toda la escena, donde todos los detalles suman hacia esa omnipresente circunstancia que supone la falta de vida. Toda una reflexión sobre lo efímero de la vida.
Fecha: Del 22 de marzo al 17 de abril de 2014
Lugar: Círculo del Arte, C/ Princesa 52, 08003 Barcelona (mapa)
Precio: Entrada gratuita
«Ara que és tard» és una narració visual que se centra en les persones i la relació de l’autor amb el camp, un petit viatge en el temps, on recorre el que queda dels passos d’homes i dones. Trobem un retrat social en decadència d’una forma de viure que, amb petites variants, podríem trobar en tots els pobles; uns cicles de vida marcats per oficis del camp i els seus gestos que lentament quedaran en l’oblit dels més joves, i en el record dels més grans. «Els homes canvien, però els mateixos gestos perduren»: aquesta és l’enyorança d’una època no viscuda, però narrada a través de les històries del poble i dels testimonis de la seva gent. El que queda d’aquell context, símptoma d’una decadència de la vida rural, motiva a Gasull a representar gairebé de manera obsessiva, els últims homes i dones hereus d’una vida dedicada al camp.
«Blackcelona» és un cant a la ciutat, al seu aspecte morfològic més convencional, a les seves grans avingudes, carrers, carrerons, a tot el seu entramat formal, al seu polimorfisme, a la seva policromia, als seus diversos aspectes i als seus múltiples tentacles que d’alguna manera es tanquen implacables sobre tots els éssers que l’habiten: per a la seva seguretat, el seu recer, el seu caminar quotidià, el seu treball i el seu oci, també per al seu aïllament, les seves angoixes, la seva solitud, el seu fracàs.