Per desè any consecutiu Barcelona acull l’exposició internacional «World Press Photo», organitzada per la Fundació Photographic Social Vision, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. La mostra recull les 130 fotografies guanyadores del prestigiós premi internacional de fotoperiodisme i es podrà veure del 6 de novembre al 8 de desembre.
L’exposició està considerada mundialment com la més important en l’àmbit del fotoperiodisme i destaca per la qualitat de les seves fotografies, així com pel debat i la crítica que generen cada un dels treballs exposats. Una cita amb els esdeveniments socials, polítics, culturals i esportius del darrer any que també esdevé un aparador pels millors fotoreporters del moment, ja que els ofereix l’oportunitat de difondre mundialment treballs no publicats.
Photographic Social Vision convida els visitants a ser testimonis, sense censura ni manipulacions, de l’estat del món, i ens encara a la realitat global i també local per a poder reflexionar i ampliar el nostre punt de vista. La mostra es completa amb un gran nombre d’activitats paral·leles: conferències, tallers i visites guiades de gran interès gràcies a la presència d’importants experts internacionals.
Un jurat internacional independent format per 19 membres reconeguts en els camps del periodisme gràfic i de la fotografia ha estat el responsable d’escollir les imatges guanyadores d’aquesta 57ena edició del Premi d’entre les enviades per fotoperiodistes, agències i diaris de tot el món. A World Press Photo 2014 han participat 5.754 fotògrafs (dels quals 254 són espanyols) de 132 nacionalitats, amb 98.671 enviaments d’imatges classificades en 9 categories: Notícies d’Actualitat, Temes d’Actualitat, Temes Contemporanis, Vida Quotidiana, Retrats, Retrats en l’Entorn, Natura i Esports d’acció i Esports Cròniques.
La fotografia guanyadora d’aquesta edició és del fotògraf americà John Stanmeyer, per a National Geographic. Feta el 26 de febrer de 2013 a la ciutat de Djibouti, mostra com immigrants africans a la costa durant la nit, aixequen els seus telèfons en un intent de captar un senyal de baix cost del país veí, Somàlia –un tènue vincle amb els seus familiars a l’estranger. Djibouti és un punt habitual de parada d’immigrants de països com Somàlia, Etiòpia i Eritrea, que es troben en trànsit en busca d’una vida millor a Europa i Orient Mitjà.
Tal i com acostuma a succeir des de fa 4 anys, fotògrafs nacionals segueixen tenint presència en aquest premi, i tornem a tenir guanyadors en categories dels dos concursos. Pau Barrena, 3r premi en la categoria Retrats en l’entorn amb una fotografia de Lubnar, una núvia berber de la regió de Tinghir del Marroc, al sud de les muntanyes de l’Alt Atles, que espera la cerimònia de la seva boda. Segons la tradició berber, ningú pot veure la cara de la núvia abans que el nuvi.
L’equip guanyador espanyol en el concurs Multimèdia amb el 3r premi en curtmetratges amb la peça “Calcio Storico” és el format per David Airob, David Ramos i José Bautista. El Calcio Fiorentino és una forma antiga de futbol, jugat originalment de manera exclusiva per la aristocràcia. Actualment, cada any se celebra un torneig de Calcio Fiorentino durant la tercera setmana de juny a la Plaça de La Santa Croce de Florència, Itàlia. Quatre equips juguen uns contra els altres fins la final, que es duu a terme cada any el 24 de juny, dia de San Giovanni, el sant patró de Florència. Aquest joc històric no es va organitzar durant 200 anys fins que la tradició fou restablerta a la dècada de 1930.
Com en anteriors edicions del Word Press Photo a Barcelona, la mostra comptarà de nou amb una selecció d’audiovisuals amb comentaris de membres del jurat i fotògrafs guanyadors com a font addicional d’informació.
Data: Del 6 de novembre al 8 de desembre de 2014
Lloc: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), C/ Montalegre 5, 08001 Barcelona (mapa)
Preu: Pagament
Lluvia. Noche. Vida. Japón. La encapsulación de lo que convive entre el ruido interno y el externo, suspendida en un tiempo que da ritmo y vertebra la intimidad de lo humano. Texturas. Y todo ello orbitando alrededor de un desenfoque que, como bien recalca Ordóñez, no es más que el vehículo para tomar conciencia de que la vida, en un porcentaje muy elevado de sus planos, no está en manos de quien la vive, sino a la inversa. 