L’exposició «La riuada del 62 i els seus fotògrafs» vol retre homenatge a les víctimes de la riuada que fa 50 anys va assolar Terrassa realitzant a la vegada un reconeixement a aquells fotògrafs que, amb el seu gran esforç, van realitzar un reportatge únic per a la història de la ciutat.
L’exposició és el resultat de més de dos anys de recerca d’arxius de fotògrafs de l’època, tant aficionats com professionals, dels que han sorgit grans sorpreses com la troballa de fabuloses fotografies inèdites així com grans decepcions en descobrir arxius que, un cop desapareguts els fotògrafs, eren llençats.
A Terrassa han existit tradicionalment fotògrafs de gran categoria a nivell internacional, i durant els anys 60 era la ciutat més important en quant a fotografia. Molts pioners de les diverses disciplines fotogràfiques eren egarencs, com Juanita Biarnés, primera fotoperiodista espanyola que va viatjar per tot el món realitzant reportatges, o Ramon Masats, destacat fotògraf egarenc i un dels líders de l’anomenada “Escola de Madrid de fotografia” amb molts llibres publicats, un d’ells realitzat al costat de Miguel Delibes. Carlos Duran, gran fotògraf terrassenc; Antoni Montcau-Jussà, més conegut com Toni Monka entre els membres de la jet-set de l’època, ja que gairebé tots ells havien estat retratats per la seva càmera, sent pioner de la premsa rosa al nostre país. Antònia Cos (Fotos Francino) de les primeres dones en fer fotografia industrial, publicitat i moda al nostre país, com Virgili Vera. Antoni Boada, Jordi Vilaseca, Josep Bros, Josep Ma Albero, Ignasi Marroyo, tots ells fundadors del mític grup fotogràfic “El Mussol” juntament amb el barceloní Joan Colom; Enric Jornet, guanyador dels premis més importants de fotografia espanyola del 67 al 73, així com molts d’altres.
Paral·lelament a aquesta exposició, diversos carrers de Terrassa acullen la mostra de fotografies de gran format «La Riuada de 1962. Mai més». Està formada per una vintena d’imatges reproduïdes en lones de 2×3 metres que procedeixen de l’Arxiu Municipal de Terrassa, l’Arxiu Tobella i de col·leccions privades. Gran part estan exposades a la Rambla d’Egara, però també n’hi ha als barris de Poble Nou (Plaça de la Cultura), Sant Pere (C/Ample – Plaça del Triomf), Egara (Jardins de Vicenç Vives) i Les Fonts (Passarel·la de l’Estació). Les fotografies, que es podran veure fins el 4 de novembre, corresponen a l’afectació de la riuada a l’indret on estan exposades.
Data: Del 6 de setembre al 28 d’octubre de 2012
Lloc: Sala Muncunill, Plaça Didó 3, 08221 Terrassa (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
En 1957 el fotógrafo Leopoldo Pomés recibió su primer encargo importante por parte del editor Carlos Barral, que quería publicar un libro fotográfico sobre Barcelona. De este modo, durante más de un año Pomés recorrió la ciudad con el objetivo de retratarla en su totalidad, “desde el centro hasta los límites, desde la ciudad visible hasta la invisible”. Sin embargo, el proyecto no salió adelante a pesar de que Pomés ya había colaborado con la editorial en la producción de la portada del libro “La conciencia de Zeno” de Italo Svevo. 55 años después, y a raíz del encuentro del experto y crítico de arte Juan Manuel Bonet con el propio Pomés, nace el proyecto “Barcelona 1957. Leopoldo Pomés” que consiste en una exposición antológica y un fotolibro que recupera en unas 80 instantáneas la serie que el fotógrafo realizó de Barcelona, algunas de ellas convertidas en iconos de la obra de Pomés, y otras inéditas. Un relato de una época que destaca por su atemporalidad al mismo tiempo que por su belleza estética, que reside en la naturalidad y aparente sencillez de la composición de las fotografías.
“Douce Amère” es un relato fotográfico y poético en el que Granjon retrata a su hija y en el que entran en juego máscaras, muñecas y collages. El resultado es un escenario enigmático donde las máscaras divierten, camuflan, disimulan o intrigan, pero no dejan indiferente. Una serie de retratos en blanco y negro de una expresividad y lirismo crudo, que dialogan con el espectador y pretenden evocar la búsqueda continua del adulto hacia la imagen mítica de su infancia, ese momento de inocencia en que florecen las primeras emociones.
«Més enllà de l’aigua» és un projecte fotogràfic que pretén sensibilitzar sobre la importància de preservar els recursos hídrics del Sud-est Asiàtic, tant per la supervivència dels habitants de la regió, com per la seva valuosa diversitat biològica. Amb aquest objectiu, en Xavier Almar documenta l’estreta relació que existeix, des de fa milions d’anys, entre els habitants d’aquests països i l’aigua. Aigua que es converteix en eix espontani de les relacions soci econòmiques, que es revela imprescindible en activitats tals com la pesca, l’agricultura, el transport, l’economia i que, alhora, es reflecteix en la seva cultura: festes de l’aigua, marionetes aquàtiques, cases flotants, mercats flotants, etc.
El primer que van fer va ser crear un lloc on viure, i quan va estar acabat l’hi van dir Saint Mary. Al cap de poc temps, van començar a rebre la visita d’un grapat de nens i nenes que vivien als voltants de la missió. Casi tots eren nens orfes o de mares malaltes, desnutrits, desesperats i famolencs que acudien a la recerca de menjar. Al principi van pensar que eren casos aïllats, problemes concrets que afectaven a persones concretes i que podrien solucionar de seguida. Però, aviat van ser famílies senceres les que s’amuntegaven a les portes d’entrada a la missió. Havia corregut la veu. I després en van arribar centenars; i després en van arribar milers…
Des de fa 10 anys aquesta entitat procura oferir a tota persona amb discapacitat intel·lectual el dret al oci i la cultura a través dels seus tallers i activitats. De totes elles destaca l’obertura d’una discoteca real, tots els diumenges a la tarda, que és, per a molts ja, una cita ineludible. Durant una temporada també ho ha estat per a Serra, i això l’ha permès matisar i corregir la percepció personal que tenia sobre el món de la discapacitat intel·lectual. Va sentir la necessitat de transmetre aquesta experiència a través de la fotografia i, de passada, aportar una reflexió sobre com percebem la nostra societat.
«ManSOS» és una sèrie fotogràfica i projecte multimèdia creat entre febrer i maig de 2011. El seu títol és un joc idiomàtic que ens remet a dues realitats: d’una banda, l’actitud de l’home actual, submís i resignat a la soledat i la incomunicació i, de l’altra, i amagat al mateix terme, trobem aquest crit d’auxili que s’ofega silenciosament en la falsedat d’una era erròniament definida com la de «les comunicacions».
El libro reúne un conjunto de imágenes sobre paisajes deshabitados enlazadas entre sí a través de caminos que el autor emplea como ejes fotográficos. Los rastros de huellas invitan al autor a transitar por ellos y a hacer reflexiones mediante diferentes recursos. “Este proyecto se escapa de la mera lectura de un trabajo fotográfico y entra en un espacio mucho más interior”, comenta Llucià, quien tras fotografiarlo reconoció que la vista no era el único sentido que decidía en la selección de un encuadre o de un instante. La percepción global del espacio que obtenía al estar sumergido en cada paisaje complementaba en gran medida su información visual. De ahí que el autor se atreviera a crear un libro de fotografía de paisaje apto para invidentes. “Su lectura necesita más del tacto que de la vista. Es el enfrentamiento del individuo con el espacio y el tiempo pero es una reflexión íntima alejada de la luz”, añade Llucià.