La plaça d’Isidre Nonell, a Ciutat Vella, és l’espai escollit pel fotògraf i artista plàstic Joan Fontcuberta per instal·lar-hi la seva contribució al Tricentenari dels fets del 1714: un fotomosaic de grans dimensions, compost de milers de fotografies capturades pels lectors del diari El Periódico. Una creació col·lectiva de fort simbolisme –el mural reproduirà dues persones fent-se un petó, imatge d’afecte i llibertat– que sobreviurà als actes commemoratius i quedarà com un llegat del Tricentenari a la ciutat.
Fontcuberta demana als lectors d’El Periódico que vulguin participar en el projecte que tradueixin en una imatge la seva idea de llibertat –la pregunta que els llança és «Què significa per a tu viure lliure?»–, i assegura que el mural vol ser un monument a les idees de llibertat dels barcelonins del 1714 i del 2014. El fotomosaic cobrirà una superfície vertical de 6,40 x 9,10 m i combinarà unes 25.000 rajoles, sobre cada una de les quals anirà impresa una fotografia aplicant-hi la tècnica de la fotoceràmica.
Aquells que estiguin interessats en participar-hi han d’enviar abans del 16 de febrer una foto en color amb l’etiqueta #Momentsdellibertat via Instagram, Twitter o també per correu electrònic a: momentsdellibertat@elperiodico.com.
Més informació a:
«Paisatges de pressió» parteix de la convicció que les polítiques d’estructuració territorial responen principalment a la lògica de l’economia global i en conseqüència converteixen qualsevol territori metropolità en objecte d’especulació. En els darrers dos anys, els terrenys agrícoles periurbans més fèrtils del Prat de Llobregat van ser designats momentàniament al projecte transnacional d’Eurovegas. Les fotografies de Golda-Pongratz ofereixen una nova mirada a aquests paisatges sotmesos a pressió i donen lloc a una reflexió sobre polítiques territorials, processos de desenvolupament urbà i les múltiples facetes de la productivitat d’un territori.
A la sèrie «Un dels seus darrers balls», els protagonistes són els amants en plena dansa amorosa, en el moment privat de les carícies i de la sexualitat. La il·luminació utilitzada i la profunditat generada pel fons negre remeten a la pintura del Barroc, en la qual s’accentuava l’exaltació dels sentiments mitjançant l’ús d’aquests mateixos recursos. La utilització del clarobscur en aquesta sèrie fotogràfica potencia la sensació de fusió dels cossos que esdevenen un de sol.
La serie “The Bikeriders” (cuyo libro se publicó en 1967), está basada en la vida de los moteros del medio oeste americano desde 1963 hasta 1967. En estos cuatro años, Lyon fue más allá de la mera documentación y recorrió las carreteras como un miembro más del club de moteros conocido como los Chicago Outlaws con el que compartió su estilo de vida. La serie, que obtuvo una gran popularidad en los años 60 y 70, es “un intento de registrar y glorificar la vida del bikerider americano”, según el propio autor. Como él comenta, “es la interpretación personal de unos motoristas, la mayoría de los cuales conozco y aprecio. Lo que motivó este trabajo, más allá de la observación de un mundo desconocido para nosotros, es lo que yo llamaría el espíritu de los Bikeriders: el espíritu de unas manos que hacen rugir los motores de esas enormes máquinas, conduciéndolas unas veces por circuitos de carreras, mezclándose con el tráfico, y otras sin rumbo fijo”. 
Curtido en el fotoperiodismo cercano y cotidiano de su ciudad, Sevilla, Aya creó un estilo propio de luces y sombras caracterizado por el registro de la realidad de forma directa y sin artificios, con una mirada poética.
“Apropiados” nació como un juego. ¿Qué pasaría si dos fotografías de diferentes autores convivieran en el mismo marco? A partir de esta premisa Pericás empieza a juntar fotografías de diversos autores, algunos con acercamientos similares al medio, otros todo lo contrario. En sus imágenes compuestas se mezclan tanto autores clásicos de diversas décadas, fotógrafos contemporáneos de primer nivel como autores noveles. La unión, según Pericás, es totalmente subjetiva e intuitiva, como si materializara una unión fotográfica predestinada. Esta misión de celestino, y un minucioso trabajo de retoque, culminan con la generación de una nueva imagen: un nosotros perfectamente encajado que despierta en el visitante nuevos placeres y emociones, incluso puede generar una profunda inquietud a aquellos que reconocen de antemano las imágenes originales. Pero el juego tiene sentido en todos los casos, también cuando el visitante desconoce los originales e intuye dónde está el trazo que le permitirá diseccionar con exactitud y descubrir el punto de unión de las dos obras hasta ahora desconocidas.