El Líban, últim país multiconfessional del món àrab, acull una bona quinzena de comunitats religioses d’orígens molt diversos. La comunitat armènia −el nombre d’habitants de la qual no ha deixat de disminuir des de fa trenta anys, com a conseqüència de la guerra civil libanesa− és una de les més homogènies, tot i no ser una de les més antigues. És, efectivament, com a reacció a l’intent de genocidi desencadenat contra ells, l’any 1915, pels dirigents de l’Imperi Otomà, que els armenis de Turquia van començar −els que en van tenir l’ocasió− a exiliar-se cap al sud, primer a Síria i després, a partir de finals dels anys 1920, al Líban. Allà es van instal·lar una mica pertot el territori del país. Però és sobretot en un barri perifèric situat al nord-est de la capital (Beirut), anomenada Bourj Hammoud, on van començar a reagrupar-se i a reinventar-se una vida comunitària.

D’entrada era un simple campament, però aquest barri de refugiats es va anar convertint, de mica en mica, en una aglomeració urbana. Amb les seves pròpies mans, els supervivents del genocidi van construir petits edificis i cases modestes als baixos de les quals s’hi instal·laven botigues d’alimentació o de roba, parades d’artesans o cafeteries. Van aparèixer esglésies, i també escoles armènies per als nens, mentre que els serveis sanitaris i socials es van reconstituir gràcies a l’ajut financer que la diàspora armènia escampada arreu, va oferir per a poder ajudar a la gent gran o als descendents dels que van poder fugir però que van haver de deixar enrera tot el que tenien i no es van poder endur res.

Però la història, malauradament, no s’atura mai. En els moments tèrbols que actualment travessa el Líban, els fills o els néts dels supervivents del 1915 pensen cada cop més sovint a refer novament la seva vida en un altre continent. L’especulació immobiliària, molt viva a Beirut, amenaça d’altra banda el seu barri, situat no gaire lluny del mar. D’aquí a cinc o deu anys, Bourj Hammoud potser ja no existirà.

És per això que, a part del seu interès pròpiament estètic, les fotografies d’Ariane Delacampagne −sortides d’un reportatge de diversos anys sobre el terreny, que només s’ha pogut dur a terme gràcies al coneixement íntim que la fotògrafa té de la llengua i de la cultura armènies− constitueixen un testimoni d’excepció, fins i tot irreemplaçable, sobre aquest món emotiu, melangiós i inexorablement evocat a la desaparició.

Data: Del 9 de maig al 15 juny del 2007

Lloc: Institut Français de Barcelone, C/ Moià 8, 08006 Barcelona (mapa)

Preu: Entrada gratuïta