Cap lloc no és un paisatge si abans l’art no s’hi fixa i no el fixa en forma de representació artística. Aquesta és la idea que fonamenta «Relat de belles coses falses», una exposició de paisatges que, a través d’una trentena d’obres de llenguatges i procedències molt diversos, recorre i proposa diferents maneres de crear el paisatge.
Els darrers anys, el paisatge coneix un apogeu que el referma com a tema estrella de les arts visuals, una categoria que manté des de fa més d’un segle i mig. Com aconsegueix anar reeditant aquest interès? Precisament a través de la seva capacitat de renovació, que permanentment el porta a trobar nous “territoris” per representar. El recorregut que segueix el paisatge és la història d’una ampliació d’interessos, d’una evolució que ha anat incorporant visions noves, inèdites i sovint inesperades.
La mostra està articulada en sis capítols, sis maneres de crear el paisatge. El primer capítol, «Verdolatria», és una al·lusió irònica a la fal·lera de cromatisme verd que inunda els discursos més convencionals sobre el paisatge, des de l’ecologisme superficial fins al gust acomodatici per la representació dels entorns arcàdics i bucòlics més tranquil·litzadors. Carlos Aires, Josep Berga i Boix, Joaquim Mir, Mariona Moncunill i Rasmus Nilausen.
L’expressió «Regions espantoses», que apareix en la literatura de l’època de la Il·lustració per definir diverses fòbies territorials, dóna nom al segon apartat. Les regions espantoses són imatges del rebuig, de l’indesitjable, de l’abandonament o del desconegut: de tot allò que ha estat invisible i negligit per la mirada, i que reïx a ser una nova mirada. Javier Basiana, Jaume Orpinell, Basurama, Julia Montilla, Xavier Ribas i Joaquim Vayreda.
El tercer capítol està dedicat a un dels intents primigenis de crear el paisatge de manera física, in situ: «El jardí». Abans de crear paisatges amb la pintura i la poesia, la humanitat va crear jardins. En el «Relat de belles coses falses», trobem l’empremta de clos amable en representacions tan diverses com la cultura del lleure musical, les experiències de progrés social o determinades propostes d’urbanisme contemporani. Pau Faus, Palle Nielsen, Enrique Radigales i Jorge Ribalta.
«Terres promeses» és l’encapçalament del següent bloc, protagonitzat per la idea que la cerca d’un món millor és cabdal en la invenció de paisatges. Miquel Barceló, Patrícia Dauder, Jaume Mercader i Txema Salvans.
El paisatge és, ho anem veient, un relat de subjectivitats que van engrossint la visió col·lectiva. Si duem aquesta idea a l’extrem podem desembocar en «La pell», metàfora per designar com un conjunt d’històries personals, d’experiències i pensaments poden convertir-se en paisatge quan potencien la seva connexió amb un lloc. Rosa Amorós, Fina Miralles Francesc Ruiz, Francesc Català-Roca, Angels Ribé i Alberto Schommer.
«Cap a paisatges nous» és el nom de l’últim apartat. Anar cap a paisatges nous implica, per tant, un procés de renovació constant: del contingut de les imatges i també de la forma: la manera com mirem, com projectem, com fem paisatge. Joan Fontcuberta, Albert Gusi, Perejaume, Frederic Perers i Job Ramos.
Data: Del 15 d’octubre de 2014 al 25 de gener de 2015
Lloc: Arts Santa Mònica, La Rambla 7, 08002 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta