Diuen que alguna vegada Picasso va dir que l’artista ha de treballar amb la mateixa seriositat que un nen que juga. El joc és un espai de trànsit entre el nostre món interior, amb les seves regles íntimes, complexes o absurdes, les quals s’assemblen sovint a la desbaratada lògica dels somnis, i allò que anomenem el món real, regit, tal vegada, per unes altres lleis, moltes de les quals solament permeten l’eufemístic i caritatiu adjectiu d’incomprensibles.

Part tant important en del joc com ho és la imaginació és la que ocupen aquells petits objectes anomenats joguines, encara que pocs cops ho siguin en el sentit estricte del mot, ja que al mon real es diuen d’una altra forma: bastó, pedra, trasto vell o cullera. A tots ells el jugador, sigui nen o adult, els dota d’atributs i poders infinits, arbitraris i necessaris per acompanyar-lo en el transcurs del joc. Existeix una altra espècie de joguines, les que pràcticament dominen tot el joc, necessiten piles, tenen moltes llumetes i fan sorollets, alhora que redueixen la nostra participació a la de simple espectador.

Tanmateix, la més recent, rara i curiosa de les espècies lúdiques la formen les denominades joguines de disseny, mini toys o ninots de col·leccionisme (terme que inevitablement té quelcom d’obsessiu o patològic). Podem trobar botigues especialitzades en ells, portals d’Internet o veure’ls als prestatges de les cases dels nostres amics. No semblen pas destinats als infants, ben al contrari, i amb ells no s’hi pot jugar. Aquest inexplicable fenomen serveix de pretext i punt de partida per l’actual proposta de Marc Vilallonga per al nostre espai.

«Estupendament, estúpidament» és un bon exemple de la peculiar visió, a mig camí entre la contemplació perplexa i la subtil ironia, amb la que aquest artista, aborda (i ho broda) el retrat del motiu elegit. Heterodox en la temàtica de la seva obra, així com en la tècnica (pintura, fotografia o vídeo), però sempre impecable en la factura i acabat, Marc Vilallonga utilitza la fotografia manipulada per ordinador, treballant sobre la sorprenent base de pots de desodorant, perquè nosaltres participem també del joc, enganyosament innocu i mai inútil. Magritte deia: «L’art no serveix per a res. Això el fa imprescindible», tant com el joc o la visita a aquesta exposició.

Data: Del 24 de gener al 23 de febrer de 2008
Lloc: La Xina ART, C/ Doctor Dou 4 – Bajos, 08001 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta