El certamen internacional Prix Pictet sobre fotografia i sostenibilitat presenta les fotos de Michael Schmidt, guanyadores del premi de l’edició d’enguany, i una selecció d’altres obres que optaven al guardó a l’exposició “Consumption”, que es pot visitar del 29 de maig al 24 d’agost, a la Sala 1 del Palau Robert.
El Prix Pictet és un premi de fotografia sobre sostenibilitat de gran prestigi internacional. El seu objectiu és utilitzar el poder i la capacitat de suggestió de la fotografia per transmetre missatges globals sobre la preservació del medi ambient.
El certamen va ser creat el 2008 pel grup suís Pictet, un dels principals gestors de patrimonis i actius independents d’Europa. Va ser fundat el 1805, té la seu a Ginebra i oficines als principals centres financers del món, incloent-hi Barcelona i Madrid.
Els fotògrafs que opten al Premi són seleccionats per un grup de 275 experts en els món de les arts visuals dels sis continents. Les sèries de fotografies seleccionades són avaluades posteriorment per un jurat independent que selecciona el guanyador final. A més d’aquest premi, el Prix Pictet també atorga el premi de la comission, que consisteix a finançar un reportatge fotogràfic sobre un projecte a favor de la sostenibilitat.
Els fotògrafs que exposen al Palau Robert són, a més de Michael Schmidt, Adam Bartos, Motoyuki Daifu, Rineke Dijkstra, Hong Hao, Mishka Henner, Juan Fernando Herrán, Boris Mikhailov, Abraham Oghobase, Allan Sekula i Laurie Simmons.
A diferència de les sèries anteriors de Michael Schmidt, les fotografies d'”Aliments” no reflecteixen ràbia ni acusacions. Per contra, la seva manera de mirar les coses es caracteritza per una lucidesa i un rigor extrems. Les imatges individuals exigeixen una consideració objectiva, mentre que la sèrie sencera soscava de manera insistent l’objectivitat aparentment dominant per mitjà d’una composició de repeticions, accentuacions i ritmes i dels molts vincles entre les fotografies.
La sèrie “Venda d’objectes usats al jardí” d’Adam Bartos se centra en les vendes particulars d’objectes usats. El sistema de la venda d’objectes usats contrasta clarament amb la walmartització dels Estats Units, que es basa en gran manera en la ràpida explotació dels recursos naturals.
A la sèrie “Projecte de família”, Motoyuki Daifu utilitza el seu entorn familiar per representar la societat de consum d’avui dia. La seva sèrie fotogràfica presenta d’una manera molt explícita la gran varietat de residus que originem com a conseqüència d’un consum voraç.
En el seu conjunt, la sèrie “Almerisa” de Rineke Dijkstra documenta la transició en la vida d’una nena i mostra no solament la seva adaptació a una nova cultura, sinó també la manera com prova de definir-se experimentant amb diferents aparences.
“Les meves coses” és un projecte que Hong Hao va iniciar l’any 2001 i que consisteix en posar, dia a dia, els objectes que Hao ha consumit en un escàner. El que ha esdevingut una tasca diària per aquest fotògraf xinès és a més a més un instrument per observar la naturalesa humana en la societat de consum contemporània.
La sèrie “Bestiar boví i petroli” de Mishka Henner se serveix de còpies fotogràfiques de gran format per representar paisatges esculpits per indústries que satisfan uns nivells de demanda extraordinaris per part dels consumidors respecte a dos dels productes més preats a l’Amèrica del Nord: la carn bovina i el petroli.
La sèrie “Escales” de Juan Fernando Herrán es va fer als barris perifèrics de la ciutat de Medellín, la segona més important de Colòmbia, on els grups de població en creixement s’instal·len a la zona fronterera entre les àrees urbanes i les rurals. Les fronteres de la ciutat s’amplien i l’entorn rural es consumeix amb rapidesa.
A la sèrie “Te cafè caputxino”, Boris Mikhailov documenta els canvis dràstics que s’han produït a la ciutat de Khàrkov des de la invasió consumista propiciada pel capitalisme occidental. La realitat de la globalització ha arribat i s’ha escampat. Un flux de mercaderies barates ho omple tot i ha creat una nova realitat de plàstic ben vistosa.
La competència per l’espai a Lagos, la capital comercial de Nigèria, és una lluita diària que va des de l’allotjament fins a la publicitat. Així doncs, qualsevol racó disponible, des dels plafons de senyalització fins als laterals dels edificis, s’empapera indiscriminadament amb centenars de fullets i cartells i s’omple d’anuncis escrits a mà per oferir els serveis més variats. El treball “Sense títol 2012” d’Abraham Oghobase serveix per reflexionar sobre l’eficàcia d’aquest tipus de màrqueting de guerrilla.
El juliol del 1989 es va tancar la darrera drassana sindicada del port de Los Angeles. Tot i que per aquesta ciutat passa actualment el volum més gran de comerç marítim de qualsevol port del continent americà, ja no s’hi construeixen vaixells. El que queda de les drassanes es dedica a la reparació de vaixells de la marina de guerra que tornen del golf Pèrsic i al desballestament de portaavions i submarins en desús. El treball “Història de peix” d’Allan Sekula explora les transformacions produïdes en les condicions laborals dels pescadors per la creixent internacionalització de l’economia mundial.
L’any 2009, Laurie Simmons va encarregar i comprar una “nina de l’amor” japonesa, personalitzada i de gamma alta. Immediatament la fotògrafa es va sentir atreta per la idea que es pogués comprar un cos i que arribés embalat en una caixa: una dona/noia havia entrat a la seva casa com una mercaderia preparada per ser utilitzada i convertida en un fetitxe.
Data: Del 29 de maig al 24 d’agost de 2014
Lloc: Palau Robert, Passeig de Gràcia 107, 08008 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta