Quina relació hi ha entre les obres mestres de la pintura i l’escultura, les primeres fotografies i l’obra d’alguns dels fotògrafs contemporanis? L’exposició “Seduïts per l’art” mostra com l’art històric va ser una referència per als pioners de la fotografia i un estímul per a la seva creativitat. I com els fotògrafs d’avui fan servir com a inspiració les mateixes fonts i reelaboren els mateixos temes amb uns mitjans nous, impensables fa uns anys, i amb una sensibilitat contemporània.

La fotografia va aparèixer en un moment, a la dècada de 1830, en què l’art era més accessible que mai. Les grans exposicions i els museus públics van contribuir a difondre les imatges de la pintura i l’escultura. Fotògrafs com Roger Fenton, Julia Margaret Cameron, David Octavius Hill o Robert Adamson aspiraven a legitimar el seu art, i van prendre com a referència obres conegudes. Els espectadors de l’època pensaven que la reproducció de la realitat per part de la fotografia era massa literal, allunyada de la síntesi expressiva i emotiva de la pintura. Però en la proximitat de les obres d’art, els fotògrafs van afinar la mirada i van desenvolupar unes formes d’expressió pròpies. En l’actualitat, gràcies a les tecnologies de la comunicació, l’art és pertot arreu. Els fotògrafs ja no han d’imitar-les o reproduir-les més o menys literalment. En prenen determinats aspectes i juguen amb l’imaginari de l’espectador i amb el paper de l’obra en la tradició cultural, per crear nous significats i provocar noves lectures.

En el camp del retrat, per exemple, els pioners de la fotografia van intentar aconseguir la mateixa profunditat psicològica dels pintors, fent servir la tècnica del clarobscur. La fascinació per les formes artístiques va fer que els personatges retratats adoptessin les postures i les actituds pensatives pròpies de la pintura realista. Aquesta tradició s’actualitza en l’obra de Maisie Broadhead i Jack Cole, Nicky Bird o Craigie Horsfield. Pel que fa al nu, en canvi, la fotografia va oferir una visió descarnada del cos humà que va servir d’antídot contra la idealització acadèmica. En aquest àmbit, la pintura va seguir el camí marcat per la fotografia, i molts pintors i escultors van utilitzar fotografies com a referència de les seves obres. En els darrers anys Helen Chadwick o Richard Learoyd han jugat amb el contrast entre una visió crua i la idealització del cos, per revisar el concepte clàssic de bellesa.

L’exposició examina la continuïtat de la natura morta, del paisatge, dels motius religiosos i dels temes bèl·lics, i en mostra diferències i punts de contacte, en un joc suggestiu d’associacions i contrastos. Els fotògrafs actuals revisen els temes clàssics, introduint elements quotidians i lectures crítiques que despullen els prejudicis ideològics de l’art acadèmic. La maternitat, per exemple, ha esdevingut un tema recurrent en l’obra de molts fotògrafs. Ara la Verge i el Nen
són de carn i ossos, i la fotografia, l’espai on es defineixen noves formes de relació familiar. Una cosa semblant s’esdevé amb la manera com alguns fotògrafs contemporanis mostren la guerra. En lloc de la proximitat i la immediatesa del fotoperiodisme, ofereixen escenes inspirades en la pintura històrica i retrats que desvelen aspectes intangibles: les llums i ombres del duc de Wellington pintat per Goya, en una fotografia de Jorma Puranen, o la transformació d’un noi, en el pas de la vida civil a la vida militar, en l’obra de Rineke Dijkstra.

Data: Del 22 de febrer al 20 de maig de 2013
Lloc: CaixaForum, Av. Marquès de Comillas 6-8, 08038 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta