L’Iran que coneixem és el de la TV, el de les notícies, el d’Ahmadineyad reptant de forma xulesca a les Nacions Unides amb el seu pla nuclear, l’Iran dels fanatismes religiosos, de la gent plorant i colpejant-se el pit fins fer-se sang pels seus Imams, el de les dones vestides amb el shador negre fins els peus, sense un cabell a l’aire, l’Iran de l’Ayatollah Khomeini, el gran lider religiós que va fer la Revolució Islàmica per acabar amb la tirania del Sha i posar la de Déu, un Iran tancat en si mateix, recelós dels estrangers, desconnectat del món i sense evolucionar, un Iran més proper al tercer mon que a occident. Però aquest, tot i ser-hi, és un Iran molt minoritari.

Llavors és quan ens apropem a l’Iran privat, el de portes endins, el de les confessions i mentalitats obertes. Molta gent que es declara musulmana i que estan fent el Ramadà, però diu que Iran té un govern molt dolent, que el règim Islàmic no és bo, que la gent dins de casa seva és molt diferent, balla, canta, beu, … i les dones van sense mocador. Aquest es l’Iran que trobem, acollidor amb els estrangers, hospitalari, comunicatiu, preocupat per la imatge externa del seu país i molt capficat en mostrar un país diferent del que creiem des de l’exterior, un Iran on la gent riu i és creient, però on també es poden veure escenes transgressores.

Data: De l’1 al 31 de juliol de 2009
Lloc: Fotoespai Barcelona Centre d’Imatge, C/ Coroleu 74, 08030 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta